Corto Maltese

Aquests francesos sí que en saben:

La Pinacoteca de París exposa els originals d'Hugo Pratt

Fernando Fernández

Mai és agradable rebre la notícia de la mort d'un creador. Tanmateix, l'avantatge és que la seva obra segueix parlant per ells.

Fernando Fernández formava part d'aquella elit d'autors de còmics que van configurar l'edat d'or a la Barcelona de la transició. Començant a Selecciones Ilustradas amb obres de factura molt comuna en els gèneres bèlics, romàntic, far-west, etc. i amb l'ús bàsic de la tinta en plomilla i pinzell, va madurar com a grandíssim dibuixant i il·lustrador en un entorn que fomentava la creativitat per sobre de tot. Malgrat que no va deixar de produir alguns bons guions, que serien il·lustrats per ell mateix o per altres companys, la major valoració l'obté com a il·lustrador.

De dibuix tremendament realista, d'una precisió insuperable, va aconseguir incorporar-hi el color viu amb l'ús de diverses tècniques. Una de les seves obres més conegudes, ja dintre l'època Toutain, va ser Zora y los hibernautas, que desenvolupa en una concepció artística modernista, propera a l'art-noveau, amb unes clares reminiscències a l'estil Mucha. Posteriorment va portar a terme una adaptació extremadament fidel y estudiada del Dràcula de Bram Stoker, amb l'ús de l'oli i una ambientació basada en tonalitats fredes per destacar-ne l'atmosfera de terror.

D'altres obres seves ja no van ser tan conegudes, coincidint amb el progressiu declivi del còmic tal com s'havia conegut a la dècada dels 80 i, obligat per problemes de salut, va passar a dedicar-se bàsicament a la docència i recerca i, sobretot, a la producció artística com a retratista. El país va perdre un ninotaire de primer ordre però va guanyar un gran pintor.

Ahir ens va deixar per sempre.

Manara's

Aconseguit gràcies als bons oficis d'en ... Pedroooooooooo!!!!!

120, Rue de la Gâre

Als amants de la novel·la o el cinema negre, us proposo aquí una obra prou interessant. Es tracta d'una de les adaptacions
que el dibuixant francès Jacques Tardi va fer de les novel·les del detectiu Nestor Burma, creat per Léo Malet, una de les grans sagues que el gènere té al país veí. En aquestes adaptacions, el propi Malet en realitza els guions.

L'obra està ambientada a l'hivern de 1941, en plena ocupació de França per part dels alemanys, escenari que apareix com un decorat de fons durant tota la història, però que no hi interfereix. De fet, si el relat l'haguessin situat un segle abans o després en algun altre lloc del món, hauria estat igualment interessant. En aquest cas, la situació ens il·lustra amb molta naturalitat com van viure els francesos la situació de mig país ocupat i l'altre mig "alliberat", els intercanvis, comunicacions i moviments entre les dues zones, els equilibris polítics constants, i la implantació de l'odi progressivament més intolerant cap els jueus. Però, com he dit abans, això no té res a veure amb la història, tan sols li dóna un atractiu més (i no és poc).

En realitat, la història és un relat clàssic de detectius espavilats, lladres, personatges de l'alta societat barrejats en sòrdides històries amb el més granat de les clavegueres socials... El famós detectiu Nestor Burma, cap de l'agència Fiat Lux, que ha estat fent el soldat al front fins que ha caigut en mans de l'enemic i, des d'un stalag torna cap a casa, es troba de sobte amb la mort d'un curiós personatge amnèsic i amb l'assassinat d'un estret col·laborador seu que, en el moment de morir, li fan arribar el mateix missatge: "carrer de l'estació, 120".

Ajudant-se d'antics coneguts, policies, advocats, periodistes, investigadors o lladres, Burma va seguint les pistes que l'ajudaran a resoldre l'enigma no sense haver passat abans per alguns tràngols inesperats. Evidentment, cal lligar molts caps, i l'escena final estil Agatha Christie és d'allò més sorprenent. El guió és, per tant, molt sòlid, sense decaure en cap moment, amb una estructura força clara i homogènia. Un xic d'humor cínic i un retrat dels personatges força creïbles, encara que algun cop massa unidimensionals, ens sedueix fins al final.

Pel que fa a la part gràfica, Tardi es basa en el blanc i negre per donar intensitat a la història. L'ambientació és sorprenentment realista, segurament basada en fotografies i postals de l'època reproduïdes amb total exactitud. S'hi poden reconèixer fàcilment els racons més coneguts de Lió i de Paris. Tot això contrasta amb la senzillesa de la construcció dels personatges. Amb trets molt marcats (gairebé caricaturescs) i línies molt senzilles, des del primer moment podem reconèixer cadascun dels personatges amb total facilitat. No obstant, la implantació d'aquests en els escenaris és molt adequada, i el contrast fa que ens centrem més en la història que en el preciosisme gràfic. Pel meu gust, però, en ocasions li falta un xic de moviment, d'acció. És molt interessant, però, parar atenció en els missatges (retolació, espectacles, mitjans de transport...) que Tardi reprodueix del nazisme i del Degaullisme continuament en tots els racons, ambientant perfectament l'època i el sentiment d'aquells anys tan difícils.

Aquesta obra, i altres dels mateixos autors, va ser editada al nostre país en castellà per Norma Editorial el 1989, a la col·lecció BN.

El Roto

Seguint amb el post d'en Quino, en què us deia que hi ha alguns humoristes gràfics que trascendeixen la funció púrament caricaturesca del món i es converteixen en qüestionadors de certeses de l'existència humana, n'hi ha un que segueixo diàriament per les seves vinyetes publicades a El País. Es tracta de El Roto, de qui ho ignoro pràcticament tot, excepte que moltes vegades ens dóna una visió lúcida de la vida.

Aquí us deixo algunes de les darreres que han sortit:

Torpedo, 1936

Barcelona, 1982. L'era de les grans revistes de còmics adults (no diré de còmics per adults, ja que sembla una altra cosa). El 10è art es feia gran. Grans projectes, grans autors, grans obres.
Toutain, al rovell de l'ou, ajuntava valors europeus amb d'altres americans (tant del nord com del sud), i en sortien històries fantàstiques il·lustrades per artistes meravellosos.

En aquest ambient creatiu, i en el marc de la revista Creepy, es va començar a publicar Torpedo 1936, unes històries curtes inspirades en la novel·la i el cinema negres, però amb un humor encara més negre, cru, descarnat. En elles, el protagonista, Luca Torelli, àlies Torpedo, és un petit gàngster, assassí a sou, que va portant a terme missions diverses on s'hi barregen el més llastimós i el més egrescador de les passions humanes, resoltes de la forma més directa i crua, sense cap concessió a la moral o el sentimentalisme. Tot s'amaneix amb un humor àcid, que se'n riu cruelment del seu propi gènere, dels tòpics que ens han deixat els grans autors del cinema i la novel·la negres.

Sens dubte, el gran èxit, com gairebé en el 75% de les obres reeixides del còmic, es basa en un guió magnífic, efectiu i ben construït, amb una cadència perfecte, obra d'Enrique Sánchez Abulí. A més, els continus jocs de paraules són petites picades d'ullet al lector, cosa que el fa més proper i trenca la sensació d'universalitat. I de pas un maldecap per als traductors, val a dir.

No obstant, en aquest cas el dibuix és igualment impactant. Jordi Bernet ens aporta unes escenes realistes des de la simplicitat de la seva ploma. Les grans taques de negre s'alternen amb el traç delicat de les faccions dels presonatges, subtils o marcats per la duresa del temps, expressius en tot cas. L'acció ressalta pel dinamisme del conjunt, i, lliure de la recerca de formes experimentals, ho encaixa tot en una estructura clàssica, còmoda i sense sorpreses. Això facilita en gran mesura la lectura i la captació de la història.

Torpedo va ser un gran èxit a França i als Estats Units, i ha estat traduït a una pila d'idiomes. Ara, des de l'any passat, Glenat el publica en català. Ah!, no us ho havia dit??!! Sí, sí, en català!! El nostre idioma comença a existir en els còmics més enllà del manga! Felicitats!!

Quino

Tothom qui em coneix sap de la meva gran admiració pels humoristes gràfics. Crec que ells fan un grandíssim esforç de síntesi del pensament i crítica social sense concessions, tot presentat amb una enorme dosi de bon humor que, en el fons, implica un cert optimisme necessari. Sempre he dit que, qualsevol crònica futura del nostre present, hauria de basar-se en la descripció que aquests grans autors van fent dia rera dia de la nostra "trista" realitat.

Per tant, encara que no s'ajusta a la definició ortodoxa del còmic (com a història gràfica), sí em permeto incloure tot un seguit d'humoristes gràfics que per a mi tenen una gran importància per entendre el món contemporani. I per començar, un dels grans genis de tots els temps: Quino.

Quino és un grandíssim autor argentí que es va fer famós mundialment per ser el pare creador d'un personatge que ha esdevingut mític i que simbolitza la consciència ètica de la humanitat: Mafalda. Però, més enllà de Mafalda, Quino ens ofereix un conjunt d'obra gràfica fantàstica, només a l'abast dels millors. Us n'ofereixo alguns exemples universals i atemporals: