26 de gener 2006

No ho volia fer...

... però no tinc més remei.

A banda del nyap absolutament impresentable i insultant que va representar la primera traducció catalana del darrer àlbum d'Astèrix (que Salvat va intentar reconduir retirant ràpidament l'edició del mercat, encara que mai s'hauria d'haver arribat a aquest fet), el cert és que el contingut d'aquesta aventura és una de les coses més patètiques que he llegit en molts anys de còmics...

De fet, no tan sols no té cap gràcia, sinó que la història no és en ella mateixa cap cosa digne de la magnífica trajectòria d'aquesta sèrie. Els personatges no aporten res de bo, no s'entén com prenen partit per una de les dues faccions enfrontades (mangakes japonesos vs. super-herois americans) sense tan sols oferir una visió crítica de cap de les dues... De fet, una repel·lent rèplica de Mickey Mouse és acollida amb tots els honors pels gals (així com els seus súper-Schwarzis), mentre que el monstre (?) nipó ni tan sols és considerat.

Però, a banda d'això (tothom pot tenir les seves preferències), no hi ha cap mena d'història, senzillament un barroer enfrontament absurd, que no s'adiu amb la suposada qualitat de la història d'Astèrix i els seus.

Sé que no fa molt vaig escriure en favor d'aquests personatges, les seves històries, els seus autors... Ara entono el "mea culpa". Vaig obviar, crec, aquells crítics que deien que des de la mort de Goscinny les històries ja no eren les mateixes. Aquí queda patent. Mai m'havia decebut tant un autor.