Dolor

També hi pot haver estètica en el dolor i el sofriment... Gràcies, Frank

El Eternauta

L’altre dia vaig rebre un regal inesperat. Un bon amic no volia deixar passar l’oportunitat de fer-me conèixer “El Eternauta". No recordo si en els meus bons anys l’havia llegit en alguna de les revistes especialitzades de còmics, però el que sí és segur és que si ho vaig fer, no li vaig dedicar l’atenció suficient.

I és que aquest cop, l’Eternauta venia embolcallat amb tota una completa explicació de les circumstàncies en què es va crear i editar. Aquells dies d’una Argentina desconcertada en els anys previs a tota una sèrie de dictadures militars queden molt ben reflectits en aquesta immensa obra del guionista Héctor Germán Oesterheld i el dibuixant Francisco Solano López, publicada entre el 1957 i 1959. Certament, després hi va haver altres versions i continuacions, però aquesta original és la més important.

El més bàsic, al meu parer, és el sentiment d’indefensió que traspua tota l’obra. Els protagonistes són superats en tot moment per forces infinitament superiors, amb molts més recursos, que fins i tot són continuament desconcertants pel propi desconeixement que en tenen els sobrevivents.

Aparentment, sembla una obra típica postapocalíptica: un grapat de persones, entre els quals es troba el propi protagonista, Juan Salvo, es troben en mig d’una immensa destrucció i aïllament que afecta tot Buenos Aires i, potser, el món sencer. Amb recursos molt escassos i el suficient enginy derivat de la situació desesperada, van sobrevivint amb prou feines a les trampes i intents de dominació d’una espècie alienígena que ha eliminat imprevistament tota la població. Malgrat petites victòries en batalles desesperades, els propis sobrevivents van essent eliminats fins arribar a comprendre la pròpia inutilitat d’una resistència, d’altra banda, obligada.

En nombrosos llocs web (portalcomic o pasadizo) trobareu explicacions a les metàfores plantejades en aquesta història (el paper de l’exercit, la cohesió i la iniciativa de la societat civil, l’ajut de l’exterior que mai arriba, l’enemic exterior totpoderós...).

Pròpiament com a còmic, l’obra té immenses bondats: els personatges són molt ben definits en tot moment, mostrant diversos estats d’ànim al llarg de la història, i el ritme de la trama és molt ben aconseguit, amb situacions angoixants i resolucions espectaculars. Encara que alguns aspectes puguin ser millorables (les espècies alienígenes –cascarudos, manos, gurbos...- són, a voltes, una mica esperpèntiques i, en tot cas, desequilibrades en les seves possibilitats), això es perdona si veiem el global de l’obra, perfectament arrodonida. El dibuix senzill de Solano López és eficaç, poc més. Cal tenir en compte, però, l’ús tan artesanal de la ploma i el pinzell. El resultat final, de vegades, és una mica “brut”.

Per cert, se n’ha fet algun video-joc? Crec que té les bases ideals perquè algú el desenvolupi.

Així, doncs, l’obra s’ha de qualificar d’històrica, i més tenint en compte que Oesterheld, pel seu compromís social, va desaparèixer durant la dictadura del 1977. Tot un punt i final. O no?

El otro día recibí un regalo inesperado. Un buen amigo no quiso dejar pasar la oportunidad de darme a conocer “El Eternauta”. No recuerdo si en mis buenos años lo había leído en alguna de las revistas especializadas de cómics, pero lo que sí es seguro es que si lo hice, no le dediqué la suficiente atención.

Y es que, esta vez, el Eternauta venía arropado de una completa explicación de las circunstancias en que se creó y editó. Aquellos días de una Argentina desconcertada en los años previos a toda una serie de dictaduras militares quedan muy bien reflejados en esta inmensa obra del guionista Héctor Germán Oesterheld y del dibujante Francisco Solano López, publicada entre 1957 y 1959. Ciertamente, después hubo otras versiones y continuaciones, pero ésta original es la más importante.

Lo más básico, a mi parecer, es el sentimiento de indefensión que transpira toda la obra. Los protagonistas son superados en todo momento por unas fuerzas infinitamente superiores, con muchísimos más recursos, que incluso son continuamente desconcertantes por el propio desconecimiento que de ellas tienen los supervivientes.

Aparentmente, parece una típica obra post-apocalíptica: un puñado de personas, entre las que se encuentra el propio protagonista, Juan Salvo, es hallan en medio de una inmensa destrucción y aislamiento que afecta todo Buenos Aires y, quizá, el mundo entero. Con recursos muy escasos y el suficiente ingenio derivado de la situación desesperada, van sobreviviendo a duras penas a les trampas e intentos de dominación de una especie alienígena que ha eliminado imprevistamente toda la población. A pesar de pequeñas victorias en batallas desesperadas, los propios supervivientes van siendo eliminados hasta llegar a comprender la propia inutilidad de una resistencia, por otra parte, obligada.

En numerosas webs (portalcomic o pasadizo) encontrareis explicaciones a las metáforas planteadas en esta historia (el papel del ejército, la cohesión y la iniciativa de la sociedad civil, la ayuda del exterior que nunca llegará, el enemigo exterior todopoderoso...).

Propiamente como cómic, la obra tiene inmenses bondades: los personajes son muy bien definidos en todo momento, mostrando diversos estados de ánimo a lo largo de la historia, y el ritmo de la trama está muy bien conseguido, con situaciones angustiosas y resoluciones espectaculares. Aunque algunos aspectos puedan ser mejorables (las especies alienígenas –cascarudos, manos, gurbos...- son, en ocasiones, un poco esperpénticas y, en todo caso, desequilibradas en sus posibilidades), esto se perdona si vemos el global de la obra, perfectamente redondeada. El dibujo sencillo de Solano López es eficaz, poco más. Hay que tener en cuenta, no obsatnte, el uso tan artesanal que la época obligaba de la plumilla y el pincel. El resultado final, a veces, es un poco “sucio”.

Por cierto, ¿se ha creado algun video-juego basado en el Eternauta? Creo que tiene las bases ideales para que alguien lo desarrolle.

Así, pues, la obra hay que calificarla de histórica, y más teniendo en cuenta que Oesterheld, por su compromiso social, desapareció durante la dictadura de 1977. Todo un punto final. ¿O no?