14 de juliol 2008

120, Rue de la Gâre

Als amants de la novel·la o el cinema negre, us proposo aquí una obra prou interessant. Es tracta d'una de les adaptacions
que el dibuixant francès Jacques Tardi va fer de les novel·les del detectiu Nestor Burma, creat per Léo Malet, una de les grans sagues que el gènere té al país veí. En aquestes adaptacions, el propi Malet en realitza els guions.

L'obra està ambientada a l'hivern de 1941, en plena ocupació de França per part dels alemanys, escenari que apareix com un decorat de fons durant tota la història, però que no hi interfereix. De fet, si el relat l'haguessin situat un segle abans o després en algun altre lloc del món, hauria estat igualment interessant. En aquest cas, la situació ens il·lustra amb molta naturalitat com van viure els francesos la situació de mig país ocupat i l'altre mig "alliberat", els intercanvis, comunicacions i moviments entre les dues zones, els equilibris polítics constants, i la implantació de l'odi progressivament més intolerant cap els jueus. Però, com he dit abans, això no té res a veure amb la història, tan sols li dóna un atractiu més (i no és poc).

En realitat, la història és un relat clàssic de detectius espavilats, lladres, personatges de l'alta societat barrejats en sòrdides històries amb el més granat de les clavegueres socials... El famós detectiu Nestor Burma, cap de l'agència Fiat Lux, que ha estat fent el soldat al front fins que ha caigut en mans de l'enemic i, des d'un stalag torna cap a casa, es troba de sobte amb la mort d'un curiós personatge amnèsic i amb l'assassinat d'un estret col·laborador seu que, en el moment de morir, li fan arribar el mateix missatge: "carrer de l'estació, 120".

Ajudant-se d'antics coneguts, policies, advocats, periodistes, investigadors o lladres, Burma va seguint les pistes que l'ajudaran a resoldre l'enigma no sense haver passat abans per alguns tràngols inesperats. Evidentment, cal lligar molts caps, i l'escena final estil Agatha Christie és d'allò més sorprenent. El guió és, per tant, molt sòlid, sense decaure en cap moment, amb una estructura força clara i homogènia. Un xic d'humor cínic i un retrat dels personatges força creïbles, encara que algun cop massa unidimensionals, ens sedueix fins al final.

Pel que fa a la part gràfica, Tardi es basa en el blanc i negre per donar intensitat a la història. L'ambientació és sorprenentment realista, segurament basada en fotografies i postals de l'època reproduïdes amb total exactitud. S'hi poden reconèixer fàcilment els racons més coneguts de Lió i de Paris. Tot això contrasta amb la senzillesa de la construcció dels personatges. Amb trets molt marcats (gairebé caricaturescs) i línies molt senzilles, des del primer moment podem reconèixer cadascun dels personatges amb total facilitat. No obstant, la implantació d'aquests en els escenaris és molt adequada, i el contrast fa que ens centrem més en la història que en el preciosisme gràfic. Pel meu gust, però, en ocasions li falta un xic de moviment, d'acció. És molt interessant, però, parar atenció en els missatges (retolació, espectacles, mitjans de transport...) que Tardi reprodueix del nazisme i del Degaullisme continuament en tots els racons, ambientant perfectament l'època i el sentiment d'aquells anys tan difícils.

Aquesta obra, i altres dels mateixos autors, va ser editada al nostre país en castellà per Norma Editorial el 1989, a la col·lecció BN.

4 Comentaris:

At 22 de juliol de 2008 a les 21:52, Anonymous César ha escrit...

Es de una lucidez que asusta, con ese grafismo inquietante tan logrado.
Muy bueno. En su campo, de lo mejor publicado por estas tierras, y siento repetirme. Creo que al fin ha recibido el espacio que merecía en un periódico de tirada nacional (que se dice por aquí)

 
At 22 de juliol de 2008 a les 21:55, Blogger César ha escrit...

Creo que quise poner este comentario en elpost del Roto

 
At 29 de juliol de 2008 a les 14:58, Blogger Jordi ha escrit...

Poques vegades he llegit una expressió més encertada que "grafismo inquietante" que fas servir per a "El Roto". Figures ombrívoles, paisatges deshumanitzats, freds i solament esbossats... Somriures maliciosos, formalisme aparent sota el que s'amaguen intencions malèvoles... Sí senyor, "El Roto" ens ho proporciona junt amb una visió lúcida de la realitat.
Per cert, això de "periódico de tirada nacional (que se dice por aquí)" crec que va a gust del consumidor. Cap problema, company, i gràcies per visitar-me.

 
At 30 de juliol de 2008 a les 11:16, Blogger Francesc Puigcarbó ha escrit...

Hola Jordi, gràcies per pasar pel meu bloc, veig que t'agraden els còmics. Fa anys n'havia fet i quatre que vaig trobar els vAIG PENJAR A UN ALTRE BLOC (EN TINC MOLTS) SI ELS HI VOLS DONAR UNA ULLADA, són dels anys 70.

http://www.talleretdart.blogspot.com

a10

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home