26 de desembre 2005

Moebius, el mestre




Moebius és un punt i apart en el món del còmic. Ell com ningú mereix el qualificatiu de “visionari”. Va iniciar camins insospitats per molts en l’ús del color i el grafisme, va protagonitzar una transformació personal-professional impactant entre Giraud i Moebius (qüestió ja molt manida, és cert, i més aparent que real), i sobretot va iniciar una nova forma d’explicar històries a través de la ci-fi que seria imitada per moltíssims autors que són de primera fila mundial.

D’alguna forma, el seu estil (deixem de moment de banda la vessant Giraud, el Gir de Blueberry) és una posada al dia del que s’ha anomenat la “línia clara”, tot un paradigma en el món del còmic. L’ús de colors plans (quan n’hi ha) i la pràctica absència d’ombres, faculta que l’atenció del lector es centri en la figura pura i dura, la seva expressivitat, el moviment i la relació amb l’espai.

I en aquests aspectes, Moebius és un autèntic geni. Sí, no em dol fer servir aquesta paraula. Si algun autor hagués de sobressortir en una descripció d’aquesta forma d’art, si es fés una tesi d’aquía a 200 anys, aquest és Moebius. A més, sovint s’ha envoltat de solvents guionistes que aportaven una gran força narrativa als seus dibuixos.

Podria allargar-me molt sobre el seu art, però ho podreu llegir en moltíssims llocs més entesos que pas jo. De totes maneres, sí us voldria transmetre dos aspectes que a mi sempre em sobten de les seves pàgines: les figures humanes sempre són perfectes, unes proporcions, una actitud postural, una relació d’aquestes amb l’entorn absolutament adequades, sense els defectes que sovint trobem en altres autors, no importa com són d’esplèndits dibuixants; el segon aspecte a destacar és la concepció de l’espai. Difícilment trobarem un il·lustrador que pugui donar aquesta sensació de profunditat, d’immensitat, de perspectiva, amb la senzillesa que ell ho fa, amb un simple punt, una ratlla minúscula, un detall inadvertit...

Pel que fa a l’ús del color, els colors plans que utilitza en moltes ocasions són més per exigències editorials que per una pressumpta limitació en l’aspecte cromàtic: en efecte, podem veure moltíssimes obres seves que res tenen a envejar als millors il·lustradors contemporanis.

Defectes? Huummm... deixeu-me pensar... potser li manca una mica de sensualitat? No sé, jutgeu vosaltres mateixos.