07 de juny 2005

Estan bojos, aquests romans!!

Deixem un moment el dramatisme! Riguem a cor què vols!

Cap repàs a la història del còmic mundial podria deixar de banda Astèrix i la seva colla. Tots ens hi hem passat hores i hores rient amb les seves aventures un xic folles i amb unes formes de pensar tant bàsiques que sorprenen per la seva contundència.




L'humor d'Astèrix es basa en uns elements molt ben combinats pel guionista René Goscinny:
- uns personatges molt especials, entranyables i amb defectes molt humans: un gras que només es considera un pèl plenet, un druïda assenyat enmig d'una colla de llampats, un cap de poblat que es considera un gran capdill, centurions i senadors maldestrament ambiciosos, pirates incompetents...
- els jocs de paraules omnipresents que fins i tot s'escolen en els propis noms de tots els personatges: Obèlix, Assegurançatotrix, Edatdepedrix...
- les situacions exagerades que recreen estereotips més o menys simpàtics, relacionades amb la forma de ser de cada poble o cultura.
- embolics reiterats, repetitius, que fan preveure les reaccions més forassenyades en cada moment: el pànic desfermat entre les legions romanes o els pirates quan veuen els gals, la perpètua baralla entre el ferrer i el peixeter, l'etern silenciar el bard...




No podria deixar de comentar els magnífics dibuixos d'Uderzo, que també es va fer càrrec dels guions després de la mort de Goscinny, executats amb una mestria pròpia dels dibuixants franco-belgues: línies ben marcades, amb gruixos diversos segons la seva importància dintre de la composició; caracteritzacions amables que són pràcticament caricaturesques, i que creen personatges reconeixibles en tot moment; ús del color molt senzill, sense extravagàncies ni experiments; eliminació de gairebé totes les ombres; escenaris simples, amb la sola aparició dels elements importants...

No obstant, hi ha elements de les històries d'Astèrix que també mereixen una petita reflexió: des del seu inici, el llogarret gal ha simbolitzat la resistència de la cultura i idiosincràsia pròpies davant l'uniformalisme tan actual en l'època de la globalització, reflexant d'alguna manera un cert xovinisme i tradicionalisme conservador; la tolerància i la força de l'amistat personal sempre vencen els perills o les temptacions més diverses, deixant-nos amb el bon gust de boca de finals eternament feliços; el repàs mitjançant incansables viatges a les cultures més diverses, començant per les europees, i seguint amb els indis americans o la Índia!, però que sempre porten implícita l'amistat, la comprensió, la cooperació i la complicitat entre pobles; la vehemència de les emocions de tots els personatges (l'ira, la vergonya, l'enamorament, l'enveja...) sembla més pròpia d'un tipus de personalitat italiana, mentre que paradoxalment els romans són força més assenyats... En realitat, els romans d'Astèrix crec que simbolitzen més l'imperialisme americà actual que l'Imperi Romà. De fet, la seva creació vé de 1959, una època en que la reconstrucció d'Europa després de la guerra encara era molt viva.




En fi, que hi ha moltíssims assajos publicats sobre aquesta grandíssima sèrie d'històries, per la qual cosa no us avorriré més.

Serà que sóc incapaç d'escriure de forma més lleugera i divertida quan analitzo un còmic?? Ni tan sols amb Astèrix?? Fés-t'ho mirar, Jordi...


1 Comentaris:

At 13 de juny de 2005 a les 23:46, Blogger Dani ha escrit...

Molt guai i currat, mestre!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home