10 de maig 2005

Akira

Sigui dit d'entrada que no m'agrada el Manga. Ni l'Anime, és clar. I no m'agrada des del més profund desconeixement. No segueixo les grans sagues èpiques o les petites obres artesanals que es publiquen en aquest món enorme, poderós i vital que és el Manga. I gran part del Manga actual li deu molt, moltíssim, a Akira.



Els qui em coneixen, saben que en una època de la meva vida vaig estar apassionat per
Akira, l'obra cabdal del mestre Katsuhiro Otomo. I és que no sé si qualificar ben bé Akira com un manga. De fet, a banda de les cares dels personatges, l'estètica i ambientació és més propera a la tradició ci-fi occidental. No en va, va ser introduït per al públic europeu per un geni local, Jean Giraud (Moebius), amb qui guarda una gran similitud.



Akira és una obra immensa. D'una banda, hi apareixen una munió de personatges molt ben treballats, amb perfils diversos que es tradueixen en actuacions entrellaçades força interessants. Alguns són més convencionals, com Kaneda, Kai o el Coronel, però d'altres són més estimulants: Lady Miyako, el propi Akira i, sobretot, Tetsuo.

Tetsuo es va convertint, mica a mica, en l'eix de l'obra. Representa l'adolescent acomplexat, que només busca l'admiració i l'èxit entre els iguals, encara que pel camí ho hagi de destruir tot. És el personatge més complexe, amb moments de ràbia i moments de desesperació o solitud. La seva transformació progressiva va acompanyada d'una pèrdua d'autocontrol, amb la consecució d'un poder massa gran per ser encabit per un cos tan feble.



En el contingut de l'obra, iniciada el 1982 i composada per prop de 2000 pàgines, s'hi troben temes cabdals del pensament actual, treballats per la ciència-ficció més elaborada. La desestructuració social conseqüent a una post-apocalipsi parcial, de la que només en sobreviu la infantesa; el renaixement i poder de la religió, i el seu paper com a suministradora de sentit a la vida, de valors i de cohesió social; la infància perduda, utilitzada i menyspreada per un govern que li dóna l'esquena; la política com a corrupció extrema, incloent l'ús del terrorisme com a eina política; el bel·licisme nacionalista que reivindica el passat del Japó com a potència; el cientifisme i les seves conseqüències (dependències de substàncies psicotròpiques, recerca científica bàsicament militar, sub-urbanisme, etc.); la soledat i el buit personal que implica el poder; la desorientació de la joventut (perdó, l'adolescència), on els esquemes clàssics de valors no són vàlids; la falsa sensació de control que tenim sobre es forces de la natura, etc.

El plantejament és força innovador: cal destacar que el personatge que dóna nom a l'obra no apareix fins al volum 10! Això ens deixa sempre una gran quantitat de enigmes i sorpreses que s'aniran desvetllant en el transcurs de l'obra, amb un desenvolupament cíclicament apocalíptic que, pel meu gust, en ocasions surt una mica de mare. Tot i això, la trama és plenament lineal, amb referències progressives a un passat explicatiu del present, i amb diverses històries que discorren paral·leles, però que finalment s'aniran trobant.




Malgrat la seva extensió, l'obra no és, ni de bon tros, carregosa. El seu ritme trepidant, hereu dels corrents cinematogràfics més actuals, ens atrapa des de l'inici i ens fa demanar cada cop amb més insistència, la següent dosi d'Akira. La cultura oriental, en general, és una grandíssima explicadora d'històries, i això es deixa notar en aquesta obra. El ritme i l'acció dels personatges estan molt ben aconseguits, però el més impactants són les grans panoràmiques d'un Neo-Tòkio devastat i renascut en part. Descomunal.




Gràficament, Akira no té gaires rivals en la història del còmic. El treball d'Otomo és excel·lent, d'una perfecció en el traç increïble, amb uns personatges clars i de moviments i expressivitat efectius. L'ambientació és asfixiant i realitzada amb un treball de disseny arquitectònic enlluernador. L'enginyeria també es deixa veure de forma impactant en tot tipus d'aparells, motos i armes.



Si li hem de retreure alguna cosa a aquesta meravella d'Otomo són les excessives concessions que fa a un públic potencial (l'adolescent japonès) desitjós de consumir històries de motos superpotents, heroismes maniqueus, recerca identitària, violència extrema o afers romàntics més o menys previsibles.

Però això no desmereix una obra fonamental (gairebé m'atreviria a qualificar-la de clàssic) que situa el còmic en el graó que es mereix dins les arts gràfiques.

Llarga vida a Akira!

**********************************************

Quiero aclarar antes de comenzar que no me gusta el Manga. Ni el Anime, claro. Y no me gusta desde el más profundo desconocimiento. No sigolas grandes sagas épicas o las pequeñas obras artesanales que se publican en este mundo enorme, poderoso y vital que es el Manga. Y gran parte del Manga actual le debe mucho, muchísimo, a Akira.

Quienes me conocen saben que en una época de mi vida fui un apasionado por Akira, la obra calave del maestro Katsuhiro Otomo. Y la cuestión es que no sé muy bien si calificar a Akira como un manga. De hecho, aparte de los rostros de los personajes, la estética y la ambientación son más pròximas a la tradición ci-fi occidental. No en vano, fue introducido al público europeo por un genio local, Jean Giraud (Moebius), con la obra del cual guarda una gran similitud.

Akira es una obra inmensa. Por una parte, aparecen una gran cantidad de personajes muy bien trabajados, con perfiles diversos que se traducen en actuaciones entrelazadas bastante interesantes. Algunos son más convencionales o unidimensionales, como Kaneda, Kai o el Coronel, pero otros son más estimulantes: Lady Miyako, el propio Akira y, sobretodo, Tetsuo.

Tetsuo se va convirtiendo, poco a poco, en el eje de la obra. Representa al adolescente acomplejado, que sólo busca la admiración y el éxito entre los iguales, un éxito que para su gran amigo Kaneda es fácil, aunque por el camino lo tenga que destruir todo. Es el personaje más complejo, con momentos de rabia y momentos de desesperación o soledad. Su transformación progresiva va acompañada de una pérdida de autocontrol, con la consecución de un poder demasiado grande para ser contenido por un cuerpo tan débil.

En el contenido de la obra, iniciada en 1982 y compuesta por unas 2000 páginas, se incluyen temas clave del pensamiento actual, trabajados por la ciencia-ficción más elaborada. La desestructuración social consecuente a un post-apocalipsis parcial, al que sólo sobrevive la infancia; el renacimiento y poder de la religión, y su papel como a suministradora de sentido a la vida, de valores y de cohesión social; la infancia perdida, utilizada y menospreciada por un gobierno que le da la espalda; la política como corrupción extrema, incluyendo el uso del terrorismo como arma política; el belicismo nacionalista que reivindica el pasado de Japón como potencia mundial; el cientifismo y sus consecuencias (dependencias de substancias psicotrópicas, investigación científica básicamente militar, sub-urbanismo, etc.); la soledad y el vacío personal que implica el poder; la desorientación de la juventud (perdón, la adolescencia), donde los esquemas clásicos de valores no son válidos; la falsa sensación de control que tenemos sobre las fuerzas de la naturaleza, etc.

El planteamiento es bastante innovador: sólo hay que ver que el personaje que da nombre a la obra no aparece hasta el volumen 10! Esto nos deja siempre una gran cantidad de enigmas y sorpresas que se irán desvelando en el transcurso de la obra, con un desarrollo cíclicamente apocalíptico que, para mi gusto, en ocasiones se sale un poco de madre. Aún y así, la trama es plenamente lineal, con referencies progresivas a un pasado explicativo del presente, y con diversas historias que discurren paralelas, pero que finalmente se irán encontrando.

A pesar de su extensión, la obra no es, en absoluto, cargante o pesada. Su ritmo trepidante, heredero de las corrientes cinematográficas más actuales, nos atrapa desde el inicio y nos hace pedir cada vez con más insistencia, la siguiente dosis de Akira. La cultura oriental, en general, es una grandísima explicadora de historias, y esto se deja notar en esta obra. El ritmo y la acción de los personajes están muy bien conseguidos, pero lo más impactante son las grandes panorámicas de un Neo-Tokyo devastado y renacido en parte. Descomunal.

Gráficamente, Akira no tiene muchos rivales en la historia del cómic. El trabajo de Otomo es excelente, de una perfección en el trazo increiblemente madura, con unos personajes claros y de movimentos y expresividad efectivos. La ambientación es asfixiante y realizada con un trabajo de diseño arquitectónico deslumbrante. La ingeniería también se deja ver de forma impactante en todo tipo de aparatos, motos y armas.

Si le tenemos que criticar alguna cosa a esta meravilla de Otomo son las excesivas concesiones que hace a un público potencial (el adolescente japonés) deseoso de consumir historias de motos superpotentes, heroismos maniqueos, búsqueda identitaria, violencia extrema o líos románticos más o menos previsibles.

Pero ello no desmerece una obra fundamental (casi me atrevería a calificarla de clásico) que situa el cómic en el peldaño que se merece dentro de las artes gráficas.

Larga vida a Akira!




1 Comentaris:

At 19 de maig de 2005 a les 15:41, Anonymous Luna ha escrit...

Tantas paixos que condividimos que me parece ate aburdo..ne? rs

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home