05 de maig 2005

LA DÈCADA DAURADA

(dedicat amb afecte al meu bon amic Carlos Sverdloff)

Hi va haver una època en què el còmic d’adults es llegia en les nombroses revistes mensuals que apareixien puntualment al kiosc. A mitjans dels 70 i primers dels 80, un gran editor va ser el que va crear i impulsar les millors d’aquestes revistes: Josep Toutain (1930-1997).




Tot i que els inicis de Toutain van ser com a dibuixant, va tenir la lucidesa de veure que hi havia autors molt millors que ell que calia promocionar. Per això va crear Selecciones Ilustradas, una agència que exportaria l’obra de joves autors espanyols a tot el món. En aquell local de Barcelona hi van començar gent com Carlos Giménez, Josep Ma. Beà, Luis Bermejo, Fernando Fernández, Adolf Usero, Pepe González, Alfons Font, Luis Bermejo, Esteban Maroto, Manfred Sommer, etc. Amb aquesta base va crear memorables revistes com Creepy (terror), 1984 (Ci-Fi), o Còmix Internacional, que posteriorment es van transformar en Zona84 o Cimoc. Les peripècies humanes d’aquest grup magnífic les va recrear Carlos Giménez en la seva obra “Los profesionales”.

En aquestes revistes, Toutain també ens va fer conèixer el treball d’alguns dels millors autors mundials, com Will Eisner, Alberto Breccia, Mike Kaluta, Sergio Toppi, Enki Bilal, Jeffrey Jones, Bruce Jones, Berni Wrightson... i la seva gran aposta personal: Richard Corben.

Seria impossible transmetre totes les vivències que conservo d’aquella època, totes les històries que em van fer vibrar, però us diré alguna cosa d’algun d’aquells autors de Toutain, sempre des de la meva visió personal i intransferible.

Fernando Fernández: va evolucionar des d’un dibuix clàssic, sense riscos, a una experimentació personal en la que treballava molt bé combinant el llapis i els colors de diverses tècniques. La seva obra més coneguda va ser la sensual “Zora y los hibernautas”, i va fer una aposta important en una adaptació fidel del Dràcula de Bram Stoker que no va resultar del tot reeixida.




Pepe González: com a dibuixant, segurament era el millor de tots els que hem esmentat. Encara conservo magnífics portafolis de retrats de Marilyn Monroe, James Dean o Humphrey Bogart. Com a còmic, el seu treball més reconegut va ser dotar d’una grandíssima càrrega eròtica a Vampirella. Ningú la va dibuixar com ell, ni tan sols el mestre Frazzetta.





Esteban Maroto: era el que va desenvolupar un estil més personal, amb l’ús d’ombres blanques, sense tintar, que li donaven a les seves composicions un aire modern. En ocasions, però, va abusar de l’ús de postures forçades que treien credibilitat a les històries.





Carlos Giménez: jo en destacaria molt més els seus guions que el dibuix, que progressivament s’ha anat simplificant en figures properes a la caricatura. La seva gran contribució ha estat en històries de gran compromís polític, com “Paracuellos”, de fons autobiogràfic.





Josep Ma. Beà: un altre que destacava molt més pels seus guions que per l’aspecte gràfic, tot i que havia estudiat dibuix i Belles Arts a Barcelona i Paris, i es defensava molt bé en l’ús de la tinta combinada amb l’aiguada. Però les seves històries contenien un humor delirant i surrealista que el feien especial i eclipsaven les seves dots artístiques.




Si seguissim recordant autors d’aquella època segurament n’hi hauria per fer-ne un llibre, i no és això, companys. Alguns d’ells es dediquen actualment a la il·lustració, d’altres a la publicitat, i d’altres no en tinc ni idea on són. Molt pocs segueixen fent còmics. Aquella manera de fer es va acabar quan va morir el món de les revistes, i només n’han sobreviscut els grans artistes, mentre que els artesans de les historietes, com aquests, ho han hagut de deixar.

Aaaiiii... nostàlgia...

**************************************************************************
Ho tradueixo a l'espanyol, per tal que tothom opini...

Hubo una época en que el cómic de adultos se leía en las numerosas revistas mensuales que aparecían puntualmente en el kiosco. A mediados de los 70 y principio de los 80, un gran editor fue quien creó e impulsó las mejores de entre estas revistas: Josep Toutain (1930-1997), al nivel de las grandes publicaciones francesas y americanas.

A pesar que los inicios de Toutain fueron como dibujante, tuvo la lucidez de ver que había autores mucho mejores que él a los que había que promocionar. Por eso fundó Selecciones Ilustradas, una agencia que exportaría la obra de jóvenes autores españoles a todo el mundo. En aquel local de Barcelona empezaron gente como Carlos Giménez, Josep Ma. Beà, Luis Bermejo, Fernando Fernández, Adolf Usero, Pepe González, Alfons Font, Luis Bermejo, Esteban Maroto, Manfred Sommer, etc. Y con esta base creó memorables revistas como Creepy (terror), 1984 (Ci-Fi), o Còmix Internacional, que posteriorment se transformaron en Zona84 o Cimoc. Las peripecias humanas de este grupo magnífico las recreó Carlos Giménez en su obra “Los profesionales”.

En estas revistas, Toutain también nos dio a conocer el trabajo de algunos de los mejores autores mundiales, como Will Eisner, Alberto Breccia, Mike Kaluta, Sergio Toppi, Enki Bilal, Jeffrey Jones, Bruce Jones, Berni Wrightson... y su gran apuesta personal: Richard Corben.

Sería imposible transmitir todas las vivencias que conservo de aquella época, todas las historias que me hcieron vibrar, pero os diré alguna cosa de alguno de aquellos autores de Toutain, siempre desde mi visión personal e intransferible.

Fernando Fernández: evolucionó desde un dibujo clásico, sin riesgos, a una experimentación personal en la que trabajaba muy bien combinando lápiz y los colores de diversas técnica. Su obra más conocida fue la sensual “Zora y los hibernautas”, e hizo una apuesta importante en una adaptación fiel del Drácula de Bram Stoker que no resultó el éxito pretendido.

Pepe González: como dibujante, seguramente era el mejor de todos los que hemos nombrado. Todavía conservo magníficos portafolios con retratos de Marilyn Monroe, James Dean o Humphrey Bogart. En cómic, su trabajo más reconocido fue dotar de una grandísima carga erótica a Vampirella. Nadie la va dibujó como él, ni tan sólo el maestro Frazzetta.

Esteban Maroto: fue quien desarrolló un estilo más personal, con el uso de sombras blancas, sin tintar, que le daban a sus composiciones un aire moderno. En ocasiones, no obstante, abusó del uso de posturas forzadas que restaban credibilidad a las historias.

Carlos Giménez: yo destacaría mucho más sus guiones que el dibujo, que progresivamente se fue simplificando en figuras próximas a la caricatura, pero muy efectistas y de gran expresividad. Su gran contribución ha estado en las historias de gran compromiso político, como “Paracuellos”, de fondo autobiográfico, aunque también hizo buenas incursiones en el género de la ciencia-ficción.

Josep Ma. Beà: otro gran autor que destacaba mucho más por sus guiones que por el aspecto gráfico, aunque se había formado en Belles Arts en Barcelona y Paris, y se defendía muy bien en el uso de la tinta combinada con la aguada. Pero sus historias contenían un humor delirante y surrealista que lo hacían especial y eclipsaban sus dotes artísticas.

Si siguiéramos recordando autores de aquella época seguramente tendríamos material para más de un libro, pero no se trata de esto, compañeros. Algunos de ellos se dedican actualmente a la ilustración, otros a la publicidad, y de otros no tengo ni idea de dónde están o lo que hacen. Muy pocos siguen dibujando cómics. Aquella forma de hacer se acabó cuando murió el mundo de las revistas, y sólo han sobrevivido a ellas los grandes artistas, mientras que los artesanos de las historietas, como estos, lo tuvieron que dejar.

Aaaiiii... nostalgia...

1 Comentaris:

At 6 de maig del 2005, a les 9:06, Anonymous Anònim ha escrit...

he! te estás haciendo viejo! recuerdos antiguos. haha! pon alguno de tus dibujos

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home