Frank Miller, la força i l'acció

Un dels autors més reconeguts en l’actual panorama del còmic mundial és Frank Miller. I, aprofitant la propera estrena de la pel·lícula “Sin City”, gràcies a la qual serà descobert per un públic encara més gran, us en faig cinc cèntims del que jo en penso.



Va començar molt aviat amb la reinvenció d’alguns clàssics superherois, tant de Marvel com de DC, privilegi només reservat als grans autors. Ja al 1979 va refer la imatge de Daredevil, i després vindrien Wolverine, Batman (no es pot perdre l’històric i inigualable “Batman: The Dark Knight Returns”) i Elektra, escrivint una de les sèries més definitives i reconegudes de tots els temps: “Elektra: Assassin”.

La seva afició per l’estètica japonesa, el ritme trepidant, les imatges impactants i la lluita sofisticada, també queda molt reflectida a Ronin, una sèrie que barreja l’ambientació moderna amb les clàssiques tècniques samurai. Totes, però, tenen el denominador comú de la violència freda i sagnant.

Frank Miller va tenir una gran decepció amb les grans editorials pel que feia al respecte dels drets creatius: aquestes van utilitzar personatges creats o reinventats per ell i els feren seguir trajectòries diferents de les que ell havia marcat, ja que eren propietàries dels drets d’autor. A partir d’aquí, Miller es convertí en un activista de la defensa de la propietat de l’obra d’autor, i s’instal·là en editorials més petites que li oferien llibertat creativa i respecte per la seva obra.

Al contrari que Hugo Pratt, Frank Miller no crea uns personatges que vagin a la recerca del món, hi viatgin, l’intentin comprendre i s’hi impliquin d’alguna manera. Els seus personatges construeixen (o destrueixen) el món on es mouen amb la seva pròpia vitalitat, enfrontant-lo directament i esquerdant-lo si cal. No l’observen, no es fan plantejaments profunds ni recerques de causes perdudes… Es mouen en uns estrets paràmetres maniqueus, atiats per motivacions primàries. Hi ha un patiment brutal, una depravació de vegades profunda enfrontada a codis d’honor medievals, però també una voluntat de triomf molt d’acord amb els clàssics cànons de les històries d’herois. No obstant, la seva creativitat i facilitat narrativa l’ha consolidat com a gran guionista, que ha estat interpretat també per altres dibuixants.



Però el gran valor de Miller recau en l’aspecte gràfic. Força i acció són transmeses d’una forma molt especial, amb un dinamisme insuperable. Els cossos en moviment destaquen gràcies a postures plenes d’energia i a un magistral treball del contrast extrem, amb l'ús d'ombres blanques, siluetes retallades contra fons simples i efectistes. El volum de l’espai queda centrat en aquesta dansa brutal i grotesca que omple tota l’acció. Sin City, segurament el millor còmic dels anys 90, és en aquest aspecte una obra mestra. La composició dels quadres és senzillament genial, i l’ús comptat del color, colors molt primaris, tremendament significatiu. En els últims treballs de Miller, el color de la témpera i l’oli també pren una consistència especial i apareix com un element narratiu més, elaborant uns conjunts pictòrics molt notables, no tan sols com a vinyetes de còmic, sinó com a il·lustracions en elles mateixes.

Un treball de 1998 mereix un comentari apart : 300. Amb aquest títol, Frank Miller va recrear un episodi històrico-llegendari que simbolitza tota la seva visió dels personatges en la història : la batalla del pas de les Termòpiles, on 300 espartans comandats per Leònides enfronten l’exercit d’un milió de perses que pretenen envair terres gregues. Tot sabent que el seu tràgic destí està decidit, l’heroisme i l’honor prenen un paper preponderant en les motivacions d’aquests guerrers, enfrontant-se així al fat i a la superioritat de la massa sense valors, poruca i poc definida. Queden per a la història del còmic unes planxes grans que descriuen la força col·lectiva en moviments plens de plasticitat i energia. És Miller en el seu millor moment.

******************************************

I ara, sense que serveixi de precedent (hehe) farem una traducció a l'espanyol, sol·licitada pel meu estimat públic...

Uno de los autores más reconocidos en el panorama actual del cómic mundial es Frank Miller. Y, aprovechando el próximo estreno de la película “Sin City”, gracias a la cual será descubierto por un público aún mayor, os explico en pocas palabras lo que pienso de su obra.

Empezó muy pronto con la reinvención de algunos clásicos superhéroes, tanto de Marvel como de DC, privilegio sólo reservado a los grandes autores. Ya en 1979 rehizo la imagen de Daredevil, y después vendrían Wolverine, Batman (no se puede perder el histórico e inigualable “Batman: The Dark Knight Returns”) y Elektra, escriviendo una de les series más definitivas y reconocidas de todos los tiempos: “Elektra: Assassin”. Su afición por la estética japonesa, el ritmo trepidante, las imágenes impactantes y la lucha sofisticada, también queda muy reflejada en Ronin, una serie que mezcla la ambientación moderna con las clásicas técnicas samurai. Todas, no obstante, tienen el denominador común de la violencia fría y sanguinaria.

Frank Miller tuvo una gran decepción con las grandes editoriales en lo que respecta a los derechos creativos: estas utilizaron personajes creados o reinventados per él y les harían seguir trayectorias diferentes de las que él había marcado, ya que eran propietarias de los derechos de autor. A partir de aquí, Miller se convirtió en un activista de la defensa de la propiedad de la obra de autor, y se instaló en editoriales más pequeñas que le ofrecían libertad creativa y respeto por su obra.

Al contrario que Hugo Pratt, Frank Miller no crea unos personajes que vayan en busca del mundo, que viajen por él, lo intenten comprender y se impliquen en sus problemas de alguna forma. Sus personajes construyen (o destruyen) el mundo en que se mueven con su propia vitalidad, enfrentándolo directamente y agrietándolo si es necesario. No lo observan, no se hacen planteamientos profundos ni búsquedas de causas perdidas… Se mueven en unos estrechos parámetros maniqueos, impulsados por motivaciones primarias. Hay un sufrimiento brutal, una depravación a veces profunda enfrentada a códigos de honor medievales, pero también una voluntad de triunfo muy acorde con los clásicos cánones de las historias de héroes. No obstante, su creatividad y facilidad narrativa le ha consolidado com gran guionista, que ha sido interpretado también por otros dibujantes.

Pero el gran valor de Miller recae en el aspecto gráfico. Fuerza y acción son transmitidas de una forma muy especial, con un dinamismo insuperable. Los cuerpos en movimento destacan gracias a posturas llenas de energía y a un magistral trabajo del contraste extremo, usando sombras blanques, siluetes retallades contra fondos simples y efectistas. El volumen del espacio queda centrado en esta danza brutal y grotesca que llena toda la acción. Sin City, seguramente el mejor cómic de los años 90, es en este aspecto una obra maestra. La composición de los cuadros es sencillamente genial, y el uso contado del color, colores muy primarios, tremendamente significativo. En los últimos trabajos de Miller, el color de la témpera y el óleo también toma una consistencia especial y aparece como un elemento narrativo más, elaborando unos conjuntos pictóricos muy notables, no sólo como viñetas de cómic, sino como ilustraciones en ellas mismas.

Un trabajo de 1998 merece un comentario aparte : 300. Con este título, Frank Miller recreó un episodio histórico-legendario que simboliza toda su visión de los personajes en la historia : la batalla del paso de las Termópilas, donde 300 espartanos comandados por Leónidas se enfrentan al ejército de un millón de persas que pretenden invadir tierras griegas. Sabiendo que su trágico destino está decidido, el heroismo y el honor toman un papel preponderante en las motivaciones de estos guerreros, enfrentándose así al destino y a la superioridad de la masa sin valores, temerosa y poco definida. Quedan para la historia del cómic unas planchas grandes que describen la fuerza colectiva en movimentos llenos de plasticidad i energía. Es Miller en su mejor momento.