Els meus comics

Corto Maltese

2011-03-30T08:24:00.000+02:00

Aquests francesos sí que en saben:

La Pinacoteca de París exposa els originals d'Hugo Pratt

Fernando Fernández

2010-08-11T09:08:00.011+02:00

Mai és agradable rebre la notícia de la mort d'un creador. Tanmateix, l'avantatge és que la seva obra segueix parlant per ells.

Fernando Fernández formava part d'aquella elit d'autors de còmics que van configurar l'edat d'or a la Barcelona de la transició. Començant a Selecciones Ilustradas amb obres de factura molt comuna en els gèneres bèlics, romàntic, far-west, etc. i amb l'ús bàsic de la tinta en plomilla i pinzell, va madurar com a grandíssim dibuixant i il·lustrador en un entorn que fomentava la creativitat per sobre de tot. Malgrat que no va deixar de produir alguns bons guions, que serien il·lustrats per ell mateix o per altres companys, la major valoració l'obté com a il·lustrador.

De dibuix tremendament realista, d'una precisió insuperable, va aconseguir incorporar-hi el color viu amb l'ús de diverses tècniques. Una de les seves obres més conegudes, ja dintre l'època Toutain, va ser Zora y los hibernautas, que desenvolupa en una concepció artística modernista, propera a l'art-noveau, amb unes clares reminiscències a l'estil Mucha. Posteriorment va portar a terme una adaptació extremadament fidel y estudiada del Dràcula de Bram Stoker, amb l'ús de l'oli i una ambientació basada en tonalitats fredes per destacar-ne l'atmosfera de terror.

D'altres obres seves ja no van ser tan conegudes, coincidint amb el progressiu declivi del còmic tal com s'havia conegut a la dècada dels 80 i, obligat per problemes de salut, va passar a dedicar-se bàsicament a la docència i recerca i, sobretot, a la producció artística com a retratista. El país va perdre un ninotaire de primer ordre però va guanyar un gran pintor.

Ahir ens va deixar per sempre.

Manara's

2009-01-26T23:28:00.003+01:00

Aconseguit gràcies als bons oficis d'en ... Pedroooooooooo!!!!!

120, Rue de la Gâre

2008-07-14T20:08:00.001+02:00

Als amants de la novel·la o el cinema negre, us proposo aquí una obra prou interessant. Es tracta d'una de les adaptacions
que el dibuixant francès Jacques Tardi va fer de les novel·les del detectiu Nestor Burma, creat per Léo Malet, una de les grans sagues que el gènere té al país veí. En aquestes adaptacions, el propi Malet en realitza els guions.

L'obra està ambientada a l'hivern de 1941, en plena ocupació de França per part dels alemanys, escenari que apareix com un decorat de fons durant tota la història, però que no hi interfereix. De fet, si el relat l'haguessin situat un segle abans o després en algun altre lloc del món, hauria estat igualment interessant. En aquest cas, la situació ens il·lustra amb molta naturalitat com van viure els francesos la situació de mig país ocupat i l'altre mig "alliberat", els intercanvis, comunicacions i moviments entre les dues zones, els equilibris polítics constants, i la implantació de l'odi progressivament més intolerant cap els jueus. Però, com he dit abans, això no té res a veure amb la història, tan sols li dóna un atractiu més (i no és poc).

En realitat, la història és un relat clàssic de detectius espavilats, lladres, personatges de l'alta societat barrejats en sòrdides històries amb el més granat de les clavegueres socials... El famós detectiu Nestor Burma, cap de l'agència Fiat Lux, que ha estat fent el soldat al front fins que ha caigut en mans de l'enemic i, des d'un stalag torna cap a casa, es troba de sobte amb la mort d'un curiós personatge amnèsic i amb l'assassinat d'un estret col·laborador seu que, en el moment de morir, li fan arribar el mateix missatge: "carrer de l'estació, 120".

Ajudant-se d'antics coneguts, policies, advocats, periodistes, investigadors o lladres, Burma va seguint les pistes que l'ajudaran a resoldre l'enigma no sense haver passat abans per alguns tràngols inesperats. Evidentment, cal lligar molts caps, i l'escena final estil Agatha Christie és d'allò més sorprenent. El guió és, per tant, molt sòlid, sense decaure en cap moment, amb una estructura força clara i homogènia. Un xic d'humor cínic i un retrat dels personatges força creïbles, encara que algun cop massa unidimensionals, ens sedueix fins al final.

Pel que fa a la part gràfica, Tardi es basa en el blanc i negre per donar intensitat a la història. L'ambientació és sorprenentment realista, segurament basada en fotografies i postals de l'època reproduïdes amb total exactitud. S'hi poden reconèixer fàcilment els racons més coneguts de Lió i de Paris. Tot això contrasta amb la senzillesa de la construcció dels personatges. Amb trets molt marcats (gairebé caricaturescs) i línies molt senzilles, des del primer moment podem reconèixer cadascun dels personatges amb total facilitat. No obstant, la implantació d'aquests en els escenaris és molt adequada, i el contrast fa que ens centrem més en la història que en el preciosisme gràfic. Pel meu gust, però, en ocasions li falta un xic de moviment, d'acció. És molt interessant, però, parar atenció en els missatges (retolació, espectacles, mitjans de transport...) que Tardi reprodueix del nazisme i del Degaullisme continuament en tots els racons, ambientant perfectament l'època i el sentiment d'aquells anys tan difícils.

Aquesta obra, i altres dels mateixos autors, va ser editada al nostre país en castellà per Norma Editorial el 1989, a la col·lecció BN.

El Roto

2008-04-29T16:33:00.005+02:00

Seguint amb el post d'en Quino, en què us deia que hi ha alguns humoristes gràfics que trascendeixen la funció púrament caricaturesca del món i es converteixen en qüestionadors de certeses de l'existència humana, n'hi ha un que segueixo diàriament per les seves vinyetes publicades a El País. Es tracta de El Roto, de qui ho ignoro pràcticament tot, excepte que moltes vegades ens dóna una visió lúcida de la vida.

Aquí us deixo algunes de les darreres que han sortit:

Torpedo, 1936

2008-04-20T11:05:00.003+02:00

Barcelona, 1982. L'era de les grans revistes de còmics adults (no diré de còmics per adults, ja que sembla una altra cosa). El 10è art es feia gran. Grans projectes, grans autors, grans obres.
Toutain, al rovell de l'ou, ajuntava valors europeus amb d'altres americans (tant del nord com del sud), i en sortien històries fantàstiques il·lustrades per artistes meravellosos.

En aquest ambient creatiu, i en el marc de la revista Creepy, es va començar a publicar Torpedo 1936, unes històries curtes inspirades en la novel·la i el cinema negres, però amb un humor encara més negre, cru, descarnat. En elles, el protagonista, Luca Torelli, àlies Torpedo, és un petit gàngster, assassí a sou, que va portant a terme missions diverses on s'hi barregen el més llastimós i el més egrescador de les passions humanes, resoltes de la forma més directa i crua, sense cap concessió a la moral o el sentimentalisme. Tot s'amaneix amb un humor àcid, que se'n riu cruelment del seu propi gènere, dels tòpics que ens han deixat els grans autors del cinema i la novel·la negres.

Sens dubte, el gran èxit, com gairebé en el 75% de les obres reeixides del còmic, es basa en un guió magnífic, efectiu i ben construït, amb una cadència perfecte, obra d'Enrique Sánchez Abulí. A més, els continus jocs de paraules són petites picades d'ullet al lector, cosa que el fa més proper i trenca la sensació d'universalitat. I de pas un maldecap per als traductors, val a dir.

No obstant, en aquest cas el dibuix és igualment impactant. Jordi Bernet ens aporta unes escenes realistes des de la simplicitat de la seva ploma. Les grans taques de negre s'alternen amb el traç delicat de les faccions dels presonatges, subtils o marcats per la duresa del temps, expressius en tot cas. L'acció ressalta pel dinamisme del conjunt, i, lliure de la recerca de formes experimentals, ho encaixa tot en una estructura clàssica, còmoda i sense sorpreses. Això facilita en gran mesura la lectura i la captació de la història.

Torpedo va ser un gran èxit a França i als Estats Units, i ha estat traduït a una pila d'idiomes. Ara, des de l'any passat, Glenat el publica en català. Ah!, no us ho havia dit??!! Sí, sí, en català!! El nostre idioma comença a existir en els còmics més enllà del manga! Felicitats!!

Quino

2008-03-10T08:58:00.009+01:00

Tothom qui em coneix sap de la meva gran admiració pels humoristes gràfics. Crec que ells fan un grandíssim esforç de síntesi del pensament i crítica social sense concessions, tot presentat amb una enorme dosi de bon humor que, en el fons, implica un cert optimisme necessari. Sempre he dit que, qualsevol crònica futura del nostre present, hauria de basar-se en la descripció que aquests grans autors van fent dia rera dia de la nostra "trista" realitat.

Per tant, encara que no s'ajusta a la definició ortodoxa del còmic (com a història gràfica), sí em permeto incloure tot un seguit d'humoristes gràfics que per a mi tenen una gran importància per entendre el món contemporani. I per començar, un dels grans genis de tots els temps: Quino.

Quino és un grandíssim autor argentí que es va fer famós mundialment per ser el pare creador d'un personatge que ha esdevingut mític i que simbolitza la consciència ètica de la humanitat: Mafalda. Però, més enllà de Mafalda, Quino ens ofereix un conjunt d'obra gràfica fantàstica, només a l'abast dels millors. Us n'ofereixo alguns exemples universals i atemporals:

Sonaste Maneco

2008-02-27T11:28:00.004+01:00

Més enllà de l'Atlàntic, un grup d'entusiastes segueixen fent aquesta revista informativa, molt útil per als que, des d'aquí, no tenim accés a les novetats -o no- llatinoamericanes. Val la pena fer-hi una ullada:

http://www.labanacomic.com.ar/

P.S. Gràcies de tot cor, Car

The Spirit, al cine

2007-08-20T10:05:00.000+02:00

Acabo de llegir la notícia que The Spirit, l'obra magna (pel tamany) del mestre de mestres Will Eisner, la portaran a la gran pantalla aviat i serà dirigida per un altre mestre del còmic: Frank Miller. Bé, la notícia no és nova, perquè veig que ja fa més d'un any que corre, però ara torna a sortir a la llum, ja que s'hi esmenten noms d'actors i actrius: Gabriel Macht per al paper principal, Scarlett Johansson, Samuel L. Jackson...

Diuen que començaran a rodar a l'octubre i l'estrenaran al 2009.

Així, doncs, segueix el camí començat amb Sin City. Esperem que aquest cop Miller sigui tan fidel com Robert Rodríguez va ser amb la seva obra.

I un altre desig: quan els grans productors comencin a qüestionar-se quí és aquest tal Will Eisner, potser descobriran grandíssimes novel·les gràfiques d'una alçada intelectual enorme i que, fins ara, han estat bandejades de la Cultura oficial. Potser perquè el còmic és un "art menor"...

Ràbia!!!!!

2007-07-05T17:39:00.001+02:00

25 Salons del Còmic!

2007-05-04T16:26:00.000+02:00

El 25è Saló del Còmic de Barcelona va ser tot un èxit. Una grandíssima afluència de públic que va respondre a una magnífica presentació dels expositors i artistes convidats. I ara que he deixat anar una mica de parrafada quasi-institucional, exposo algunes impressions personals.

Haig de confessar que feia anys que no hi anava, però també puc presumir d'haver assistit al seu naixement i al creixement dels primers anys...

Les sensacions van ser molt curioses. D'una banda, em va donar la impressió que a l'univers dels còmics hi ha diverses constel·lacions que tenen molt poc a veure entre elles. La vida a cada galàxia es desenvolupa al marge de les altres, i fins i tot en moltes ocasions, de forma oposada.

La segona, però relacionada amb la primera, és que els habitants de cada galàxia, amb honroses excepcions, es troben en franges d'edat perfectament delimitades. En concret: de 35 per amunt, els amants dels vells còmics, de les revistes desaparegudes, del neo-realisme barceloní dels 80, dels autors mítics italians o argentins, del còmic franco-belga o dels primers súper-herois, dels històrics Mortadelo o Capitán Trueno...

De 20 a 35, veig una certa desorientació: la crisi del còmic tal com era, el renaixement dels súper-herois en noves generacions (de personatges i d'autors), d'espectacularitat i undergrownd alhora, de grans sagues i també grans fracassos, del graffitti fet historieta...

I per sota dels 20, només una paraula: Manga! Sí, omnipresent, devorant el temps i l'espai, la invasió nipona va entrar sigilosament i es va instal·lar en les mentalitats i fins el llenguatge del jovent. Tot ple de frikies disfressats de moderns guerrers samurai com l'Inuiasha, amb els cabells de punta i de colors llampants, o bé de col·legiales amb brusa blanca i faldilles mini-mini a quadrets. Les col·leccions són infinites i inabastables, el merchandising brutal, cosa que diu molt de la capacitat de treball i d'organització dels japonesos...

En fi, em declaro un complet ignorant d'aquesta nova tendència, però de ben segur que té el futur assegurat. Deixo les coses interessants que hi vaig trobar per un altre post.

Salut i força!

Omohide Poro Poro

2007-03-28T12:36:00.000+02:00

Sé que no és còmic, però té una explicació.
M'encanten els finals especials i sorprenents. I aquest és un dels millors que he vist mai en cinema (encara que sigui d'animació).
La pel·lícula és Omohide Poro Poro (Only Yesterday) dels Studio Ghibli, dirigida per Isao Takahata i produïda pel gran Hayao Miyazaki.
Un darrer consell: veieu primer la pel·lícula sencera. Si no, potser aquest video no tindrà massa sentit (i a més, m'odiareu per ensenyar-vos el final, hehehe).

TinTinTinTinTinTin... (et sic ad in aeternum...)

2007-03-26T19:34:00.000+02:00

He anat a veure l'exposició de Tintín que han muntat a la Fontana d'Or, amb bones peces de col·leccionista d'en Jordi Tardà.
La veritat, sempre és un plaer endinsar-se en el món de Tintin, els personatges entranyables (i alguns que fan ràbia, com l'Oliveira!), els objectes que formen part ja d'una iconografia comuna, etc. Però el millor d'aquest tipus d'exposicions és poder assaborir el procés creatiu, com van sorgint les històries, com es defineixen els traços, l'expressivitat de cadascun, la recerca i documentació, etc. El que m'ha sorprès més, potser perquè no sóc un tintinòleg de debò, és la gran varietat de versions que van aparèixer de cadascuna de les històries. Jo, naturalment, tinc la col·lecció completa, però només en una versió. I quan veus que van ser totalment reinterpretades (de vegades diversos cops) o interrompudes durant anys, la versió definitiva té un regust de poca cosa.
En fi, que suposo que per això existeixen els tintinòlegs, no?

Dolor

2006-08-23T11:43:00.000+02:00

També hi pot haver estètica en el dolor i el sofriment... Gràcies, Frank

El Eternauta

2006-08-02T18:43:00.000+02:00

L’altre dia vaig rebre un regal inesperat. Un bon amic no volia deixar passar l’oportunitat de fer-me conèixer “El Eternauta". No recordo si en els meus bons anys l’havia llegit en alguna de les revistes especialitzades de còmics, però el que sí és segur és que si ho vaig fer, no li vaig dedicar l’atenció suficient.

I és que aquest cop, l’Eternauta venia embolcallat amb tota una completa explicació de les circumstàncies en què es va crear i editar. Aquells dies d’una Argentina desconcertada en els anys previs a tota una sèrie de dictadures militars queden molt ben reflectits en aquesta immensa obra del guionista Héctor Germán Oesterheld i el dibuixant Francisco Solano López, publicada entre el 1957 i 1959. Certament, després hi va haver altres versions i continuacions, però aquesta original és la més important.

El més bàsic, al meu parer, és el sentiment d’indefensió que traspua tota l’obra. Els protagonistes són superats en tot moment per forces infinitament superiors, amb molts més recursos, que fins i tot són continuament desconcertants pel propi desconeixement que en tenen els sobrevivents.

Aparentment, sembla una obra típica postapocalíptica: un grapat de persones, entre els quals es troba el propi protagonista, Juan Salvo, es troben en mig d’una immensa destrucció i aïllament que afecta tot Buenos Aires i, potser, el món sencer. Amb recursos molt escassos i el suficient enginy derivat de la situació desesperada, van sobrevivint amb prou feines a les trampes i intents de dominació d’una espècie alienígena que ha eliminat imprevistament tota la població. Malgrat petites victòries en batalles desesperades, els propis sobrevivents van essent eliminats fins arribar a comprendre la pròpia inutilitat d’una resistència, d’altra banda, obligada.

En nombrosos llocs web (portalcomic o pasadizo) trobareu explicacions a les metàfores plantejades en aquesta història (el paper de l’exercit, la cohesió i la iniciativa de la societat civil, l’ajut de l’exterior que mai arriba, l’enemic exterior totpoderós...).

Pròpiament com a còmic, l’obra té immenses bondats: els personatges són molt ben definits en tot moment, mostrant diversos estats d’ànim al llarg de la història, i el ritme de la trama és molt ben aconseguit, amb situacions angoixants i resolucions espectaculars. Encara que alguns aspectes puguin ser millorables (les espècies alienígenes –cascarudos, manos, gurbos...- són, a voltes, una mica esperpèntiques i, en tot cas, desequilibrades en les seves possibilitats), això es perdona si veiem el global de l’obra, perfectament arrodonida. El dibuix senzill de Solano López és eficaç, poc més. Cal tenir en compte, però, l’ús tan artesanal de la ploma i el pinzell. El resultat final, de vegades, és una mica “brut”.

Per cert, se n’ha fet algun video-joc? Crec que té les bases ideals perquè algú el desenvolupi.

Així, doncs, l’obra s’ha de qualificar d’històrica, i més tenint en compte que Oesterheld, pel seu compromís social, va desaparèixer durant la dictadura del 1977. Tot un punt i final. O no?

El otro día recibí un regalo inesperado. Un buen amigo no quiso dejar pasar la oportunidad de darme a conocer “El Eternauta”. No recuerdo si en mis buenos años lo había leído en alguna de las revistas especializadas de cómics, pero lo que sí es seguro es que si lo hice, no le dediqué la suficiente atención.

Y es que, esta vez, el Eternauta venía arropado de una completa explicación de las circunstancias en que se creó y editó. Aquellos días de una Argentina desconcertada en los años previos a toda una serie de dictaduras militares quedan muy bien reflejados en esta inmensa obra del guionista Héctor Germán Oesterheld y del dibujante Francisco Solano López, publicada entre 1957 y 1959. Ciertamente, después hubo otras versiones y continuaciones, pero ésta original es la más importante.

Lo más básico, a mi parecer, es el sentimiento de indefensión que transpira toda la obra. Los protagonistas son superados en todo momento por unas fuerzas infinitamente superiores, con muchísimos más recursos, que incluso son continuamente desconcertantes por el propio desconecimiento que de ellas tienen los supervivientes.

Aparentmente, parece una típica obra post-apocalíptica: un puñado de personas, entre las que se encuentra el propio protagonista, Juan Salvo, es hallan en medio de una inmensa destrucción y aislamiento que afecta todo Buenos Aires y, quizá, el mundo entero. Con recursos muy escasos y el suficiente ingenio derivado de la situación desesperada, van sobreviviendo a duras penas a les trampas e intentos de dominación de una especie alienígena que ha eliminado imprevistamente toda la población. A pesar de pequeñas victorias en batallas desesperadas, los propios supervivientes van siendo eliminados hasta llegar a comprender la propia inutilidad de una resistencia, por otra parte, obligada.

En numerosas webs (portalcomic o pasadizo) encontrareis explicaciones a las metáforas planteadas en esta historia (el papel del ejército, la cohesión y la iniciativa de la sociedad civil, la ayuda del exterior que nunca llegará, el enemigo exterior todopoderoso...).

Propiamente como cómic, la obra tiene inmenses bondades: los personajes son muy bien definidos en todo momento, mostrando diversos estados de ánimo a lo largo de la historia, y el ritmo de la trama está muy bien conseguido, con situaciones angustiosas y resoluciones espectaculares. Aunque algunos aspectos puedan ser mejorables (las especies alienígenas –cascarudos, manos, gurbos...- son, en ocasiones, un poco esperpénticas y, en todo caso, desequilibradas en sus posibilidades), esto se perdona si vemos el global de la obra, perfectamente redondeada. El dibujo sencillo de Solano López es eficaz, poco más. Hay que tener en cuenta, no obsatnte, el uso tan artesanal que la época obligaba de la plumilla y el pincel. El resultado final, a veces, es un poco “sucio”.

Por cierto, ¿se ha creado algun video-juego basado en el Eternauta? Creo que tiene las bases ideales para que alguien lo desarrolle.

Así, pues, la obra hay que calificarla de histórica, y más teniendo en cuenta que Oesterheld, por su compromiso social, desapareció durante la dictadura de 1977. Todo un punto final. ¿O no?

Nem o Sol, Nem a Lua, Nem Eu

2006-07-14T12:57:00.000+02:00

Hoje eu encontrei a Lua
Antes dela me encontrar
Me lancei pelas estrelas
E brilhei no seu lugar

Derramei minha saudade
E a cidade se acendeu
Por descuido ou por maldade
Você não apareceu

Hoje eu acordei o dia
Antes dele te acordar
Fui a luz da estrela-guia
Pra poder te iluminar

Derramei minha saudade
E a cidade escureceu
Desabei na tempestade
Por um beijo seu

Nem a Lua, nem o Sol, nem Eu
Quem podia imaginar
Que o amor fosse um delirio seu
E o meu fosse acreditar
Hoje o Sol não quis o dia
Nem a noite o luar.

Maria Bethânia
by Dudu Falcão/ Lenine

Trueno

2006-06-11T11:06:00.000+02:00

Ja ha arribat. El nostre Capità ha complert 50 anys. 50 anys!! Els meus primers records són de ben petit, amb 4 o 5 anys, de veure com nois més grans, molt grans, remenaven aquells tebeos d'aventures que no acabava de comprendre. Després va ser un símbol de tota una generació, de la fi d'un règim, de les incongruències que arrossegava aquella societat fatigada, apartada del món, però encara amb esperança i ingenuïtat, que esperava un futur millor.
I és que no es pot separar El Capitán Trueno de la seva època. Aquell aventurer justicier, tot honor i valentia, anava pel món resolent tota mena de problemes, de la gent més humil i dels més poderosos, amb el seu enginy i la seva espasa.
Els seus primers passos van ser certament de peatge cap el règim: al crit de "Santiago y cierra España" (una España que històricament encara no existia), anihilava exercits sencers de sarraïns. No obstant, cada cop més, i sobretot quan el dictador agonitzava al llit, el Capitán Trueno s'enfrontava sense defallir als tirans de tot el món, alliberant els pobles i donant-los la confiança en ells mateixos per tal que regissin el seu destí. Ni més ni menys que l'adveniment d'una democràcia ingènua tan desitjada que no acabava d'arribar al nostre país. Però ell ens feia somniar. Després aniria perdent, òbviament, la seva vigència.
No vull fer cap repàs del personatge i les seves històries: els que el coneixeu, per ser una feina inútil. Els que no el coneixeu, perquè fóra impossible descriure'l en aquestes poques línies. Només cal que visiteu alguna de les moltes webs dedicades.
Finalment, un grandíssim reconeixement a la tasca fantàstica de Víctor Mora (el creador i guionista) i d'Ambrós, els dibuixos del qual ens van marcar a molts durant molt temps. Gràcies.

Toppi, Toppi, Toppi ...

2006-02-07T13:11:00.000+01:00

Vaig seguir un gran consell d’un bon amic, i fa uns dies vaig tornar a llegir “Sahrazad” de Sergio Toppi.

No us puc arribar a dir com vaig agrair la suggerència. L’adaptació que el veterà il·lustrador milanès va fer d’alguns dels millors contes de “Les mil i una nits” no pot deixar indiferent cap amant dels còmics... i de l’art. Cada pàgina d’aquesta obra és senzillament magistral, oferint-nos una narració gràfica que conjuga expressivitat amb un sentit descriptiu tremendament agosarat.

Deixant de banda com són de deliciosos i alliçonadors alhora els contes de Sahrazad, la interpretació gràfica està plena de significat, resumeix en complexes gràfics plens de simbolisme la grandiositat i pompositat de l'entorn o bé la intimitat del moment, i ens transporta amb tota naturalitat a un món absolutament fantàstic, fruit de la imaginació més rica però també d’un coneixement profund de l’aspecte gràfic de l’exotisme cultural.

En efecte, les grans tradicions de l’Orient mitjà, de l’Aràbia i l’Indostan, d’Assíria i els antics regnes etíops, hi són representades amb gran profusió de detalls, tant en les fesomies com en les vestimentes, armes o paraments. Les textures absolutament artesanals es confonen i barregen amb ombres extenses o blanques, en un ús del blanc-i-negre força dramàtic. Alguna de les històries, però, ens regala un color esplèndit, combinat amb enorme gust. Realment, val la pena deixar-se embargar per aquest viatge ple de meravelles de la mà d’un grandíssim mestre i il·lustrador.

Us trasllado el consell: reviseu el Sahrazad de Sergio Toppi. M’ho agraireu.

********************************************************

Us poso una matussera traducció al portuguès brasiler, en honor del meu "irmão" (que em perdoni per les inevitables errades):

Seguindo um gran conselho de um bom amigo, faz ums dias li outra vez, apóis muitos anos, “Sahrazad” do Sergio Toppi. Não posso dizer quanto agradeci sua sugestão.
A adaptação que o experimentado ilustrador milanés fiz de algums dos melhores contos de “As mil e uma noites” não pode deixar indiferente nenhum amante dos quadrinhos... e do arte. Cada folha desta obra è simplesmente magistral, e nos oferece um relato gráfico que combina expressividade e um estilo descritivo tremendamente audacioso.

Deixando o feito que os contos de Sahrazad são deliciosos e moralizantes, a interpretação gráfica é cheia de significado, sintetiza em complexos gráficos cheios de simbolismo a grandiosidade e pomposidade do entorno ou a intimidade do momento, e nos transporta com tuda a naturalidade a um mundo absolutamente fantástico, resultado da mais rica das imaginações mas também de um profundo conhecimento da aparência plástica do exotismo cultural.

Efetivamente, as grandes tradições do Oriente Médio, de Arábia e Indostan, Assíria e os antigos reinos etíopes, são representadas com gran profussão de detalhes, tanto nas fisonomías quanto nas roupas, armas ou acessórios. As texturas absolutamente artesanais se misturam e atabalhoam com extensas sombras ou grandes áreas brancas, fazendo um uso do branco-e-preto muito dramático. Alguma das histórias, àlias, nos regala um color espléndido, combinado com um gosto fantástico e adequado a intensidade narrativa. Realmente, vale a pena dexar-se embargar por este viájem cheno de maravilhas da mano de um grandíssimo mestre e ilustrador.

Faço meu o conselho pra tudos: revisem o “Sahrazad” de Sergio Toppi. Ficaram muito obrigados.

No ho volia fer...

2006-01-26T11:47:00.000+01:00

... però no tinc més remei.

A banda del nyap absolutament impresentable i insultant que va representar la primera traducció catalana del darrer àlbum d'Astèrix (que Salvat va intentar reconduir retirant ràpidament l'edició del mercat, encara que mai s'hauria d'haver arribat a aquest fet), el cert és que el contingut d'aquesta aventura és una de les coses més patètiques que he llegit en molts anys de còmics...

De fet, no tan sols no té cap gràcia, sinó que la història no és en ella mateixa cap cosa digne de la magnífica trajectòria d'aquesta sèrie. Els personatges no aporten res de bo, no s'entén com prenen partit per una de les dues faccions enfrontades (mangakes japonesos vs. super-herois americans) sense tan sols oferir una visió crítica de cap de les dues... De fet, una repel·lent rèplica de Mickey Mouse és acollida amb tots els honors pels gals (així com els seus súper-Schwarzis), mentre que el monstre (?) nipó ni tan sols és considerat.

Però, a banda d'això (tothom pot tenir les seves preferències), no hi ha cap mena d'història, senzillament un barroer enfrontament absurd, que no s'adiu amb la suposada qualitat de la història d'Astèrix i els seus.

Sé que no fa molt vaig escriure en favor d'aquests personatges, les seves històries, els seus autors... Ara entono el "mea culpa". Vaig obviar, crec, aquells crítics que deien que des de la mort de Goscinny les històries ja no eren les mateixes. Aquí queda patent. Mai m'havia decebut tant un autor.

Moebius, el mestre

2005-12-26T10:47:00.000+01:00

Moebius és un punt i apart en el món del còmic. Ell com ningú mereix el qualificatiu de “visionari”. Va iniciar camins insospitats per molts en l’ús del color i el grafisme, va protagonitzar una transformació personal-professional impactant entre Giraud i Moebius (qüestió ja molt manida, és cert, i més aparent que real), i sobretot va iniciar una nova forma d’explicar històries a través de la ci-fi que seria imitada per moltíssims autors que són de primera fila mundial.

D’alguna forma, el seu estil (deixem de moment de banda la vessant Giraud, el Gir de Blueberry) és una posada al dia del que s’ha anomenat la “línia clara”, tot un paradigma en el món del còmic. L’ús de colors plans (quan n’hi ha) i la pràctica absència d’ombres, faculta que l’atenció del lector es centri en la figura pura i dura, la seva expressivitat, el moviment i la relació amb l’espai.

I en aquests aspectes, Moebius és un autèntic geni. Sí, no em dol fer servir aquesta paraula. Si algun autor hagués de sobressortir en una descripció d’aquesta forma d’art, si es fés una tesi d’aquía a 200 anys, aquest és Moebius. A més, sovint s’ha envoltat de solvents guionistes que aportaven una gran força narrativa als seus dibuixos.

Podria allargar-me molt sobre el seu art, però ho podreu llegir en moltíssims llocs més entesos que pas jo. De totes maneres, sí us voldria transmetre dos aspectes que a mi sempre em sobten de les seves pàgines: les figures humanes sempre són perfectes, unes proporcions, una actitud postural, una relació d’aquestes amb l’entorn absolutament adequades, sense els defectes que sovint trobem en altres autors, no importa com són d’esplèndits dibuixants; el segon aspecte a destacar és la concepció de l’espai. Difícilment trobarem un il·lustrador que pugui donar aquesta sensació de profunditat, d’immensitat, de perspectiva, amb la senzillesa que ell ho fa, amb un simple punt, una ratlla minúscula, un detall inadvertit...

Pel que fa a l’ús del color, els colors plans que utilitza en moltes ocasions són més per exigències editorials que per una pressumpta limitació en l’aspecte cromàtic: en efecte, podem veure moltíssimes obres seves que res tenen a envejar als millors il·lustradors contemporanis.

Defectes? Huummm... deixeu-me pensar... potser li manca una mica de sensualitat? No sé, jutgeu vosaltres mateixos.

Manara, l'art de l'erotisme

2005-11-28T13:56:00.000+01:00

Milo Manara ha complert 60 anys!

Sí, realment va ser aquesta una dada que em va colpir. I per això m’apresso a fer-ne una breu ressenya.

No vull fer un repàs exhaustiu a la seva vida (això es pot trobar en algunes magnífiques webs: http://www.dreamers.com/maestrosdelcomic/html/biografia.html, p.ex.) ni a la seva obra, també força extensa. Només en voldria fer algunes reflexions...

Manara va viure de prop els fets de maig del 68. De fet, en aquella època era maoïsta i s’hi va implicar molt. Aquesta orientació ideològica impregna fortament els seus primers volums més coneguts, erigint-se en un crític força àcid del sistema, comme il faut. Ho deixa veure en moltes aportacions, personatges, situacions i reflexions que hi trobem continuament. Aquest inconformisme el va portar a l'aventura de voler conèixer el món, d'experimentar-lo, i així va recórrer gran part del planeta guanyant-se la vida amb els seus dibuixos sobre les voreres dels carrers de molts continents.

No obstant, les seves dificultats com a narrador fan que s’espesseeixi molts cops la seva obra fins a fer-la incomprensible, o, com a mínim, d’una molt difícil transmissió del missatge. Sé que no tothom estarà d’acord amb mi, però les seves limitacions com a guionista les veig (i pateixo) cada cop que en llegeixo una obra seva. El ritme trencat, de vegades discontinu, paralitzat o a voltes fent salts temporals o espacials poc adequats, silencis que fan perdre el fil de la història, mal aplicats... no sé, crec que hauria de millorar força aquest aspecte. I no cal dir que la impronta ideològica s’ha anat diluïnt a mesura que el mercat l’excel·lia en altres àmbits.

Però és evident que Manara no és conegut pels seus guions. Ell és EL MESTRE del dibuix eròtic. Més enllà d’altres autors italians (Serpieri, Creppax, Liberatore...) que han volgut seguir aquest camí, ell dibuixa la dona ideal amb una perfecció increïble, amb un cos d’adolescent desenvolupada, de cames llarges, cintura estreta i pits petits, cabellera ondulada i expressió extremadament sensual... De fet totes les dones (bé NIMFES, més que dones) que dibuixa són iguals, tinguin l'edat que tinguin, però tant li fa, renoi!

Sol situar aquests personatges femenins en situacions que procuren excitar per sobre de totes les coses, combinant cert voyeurisme amb innocència simulada o un exhibicionisme aclaparador... Tot i que en algunes obres de l’última dècada ha derivat de vegades en una pornografia light, mai deixa de seduir amb aquell encant de l’erotisme més net, més visualment agradable. En fi, els que el coneixeu sabreu de què parlo.

Aquesta perfecció no es veu compensada en moltes ocasions amb els personatges masculins, que solen ser deformes, depravats, una mica caricaturescs a voltes, amb expressions que semblen ganyotes maldestres, i sempre superats per la seducció de l’etern femení. Tota l’obra gràfica gira al voltant de la dona, de la noia, del seu posat i de la seva circumstància.

I la dona/noia que ens ofereix té un quelcom d'innocència i de sensualitat molt vives, que barrejades dominen l'escena i el món que les envolta. Moltes d'aquestes il·lustracions mostren fins a quin punt el desig del sexe ofert fa girar el món -de vegades literalment- al seu voltant.

Tot això ho enllaço, lamentablement, amb la primera frase: Milo Manara ha complert 60 anys! Què significa, això? Continua essent aquell creador que ha cultivat seguidors enormes per tot el món? Vol dir que ja no li queda massa per oferir? Ja és massa gran per seguir fent esment a aquest erotisme jovenívol?

Espero que no. I ho dic convençut per algunes làmines que ens mostren un Manara mestre absolut de l’acuarel·la. Al final us en poso algunes.

Penso que, per no repetir-se excessivament, tot i que el mercat li demani el contrari, hauria d’explorar altres vies, amb el suport d’algun guionista superior (com va fer en ocasions amb Hugo Pratt o altres) que li aportin el plus d’estructuració necessari a les seves narracions. Crec que és molt capaç d’oferir-nos encara el millor de la seva obra, des de la gran maduresa aconseguida, i aconseguir finalment un lloc entre els grans il·lustradors de l’actualitat. Vinga, nano, que ja tens edat!

Bilal

2005-08-22T12:15:00.000+02:00

Hi ha un autor, d'entre els europeus, que sempre m'ha sortprès. Es tracta d'Enki Bilal, un serbi resident a França, que té una obra força complexa.

Cap als inicis dels 80, molts dibuixants de còmics van intentar imitar d'alguna forma Moebius (sí, sí, algun dia parlarem d'ELL). Bé, no és exacte la paraula "imitar", sinó que la interpretació que Moebius feia dels espais, dels perfils, de les ombres, del moviment... allò que d'alguna manera era una actualització de la "línia clara" franco-belga, deia que Moebius va reinterpretar tot això conferint un altre aspecte a la captació del moviment en uns plans estàtics dintre d'un entorn gairebé surrealista de ciència-ficció, a diferència del realisme de l'escola americana. Ui, me n'he anat per les branques!

En fi, que Bilal va ser un dels autors que es van apuntar a aquesta moda, i fins va ser qualificat al seu inici com un dels deixebles avantatjats de Moebius, el gran. Peò vet aquí que aquell noi eslau tenia molt més per oferir, i així, els colors gairebé plans del seu inici, les ombres puntejades, van anar donant lloc a unes obres la qualitat pictòrica de les quals no es pot discutir. La millora en les tècniques editorials permeten cada cop més una gran fidelitat en la publicació del color, cosa que era molt complicat en aquell format de revista mensual de poques tintes.

Així, doncs, veure una pàgina actual de Bilal ens demostra una sorprenent habilitat tècnica en l'ús de l'oli i l'acrílic, que en combinació amb el carbó recreen meravellosos paisatges, suburbans, muntanyosos, desèrtics, marins, i personatges tortuosos, freds i cerebrals de pells de color blau o blanc, molt ben adaptats a l'entorn en què es mouen. De bon gust m'agradaria tenir penjades a casa alguna d'aquestes làmines on Bilal pot transmetre magistralment la sensació de profunditat i de desolació al mateix temps.

No obstant, li vull retreure algunes qüestions que no m'agraden de la seva obra, a Bilal, principalment en l'aspecte gràfic.

En primer lloc, el moviment. Bilal no és un gran expert a l'hora de recrear el moviment dels cossos, sinó que aquests solen semblar unes figures estàtiques i poc flexibles, que es mouen com un paquet sencer, poc articulats. Per això, quan apareixen personatges enfundats en vestits d'astronautes són molt efectistes, però els cossos nusos, desprovistos dels vestits grans i folgats, no transmeten sensació de moviment ni de sensualitat. Tot és encarcarat i embotit, sense aquell dinamisme que l'art del còmic exigeix.

D'altra banda, no sap crear bé els dissenys de personatges: els rostres s'assemblen moltíssim entre ells, provocant confusió en el lector a l'hora d'identificar cada personatge. De vegades intenta solucionar aquesta dificultat creant dissenys estrambòtics, complements absurds, que transmeten al personatge un aspecte grotesc, gairebé ridícul. De la mateixa manera, abusa increíblement de les representacions frontals i de perfil de les cares, el que li resta al disseny global de les històries capacitat visual i innovació en la planificació dels plans. Val a dir que en les últimes obre ho ha intentat superar, amb resultats de vegades satisfactoris.

Per tant, sóc de l'opinió que Enki Bilal té encara molt per oferir si segueix explorant la via d'aquest nou color retrobat, com a dissenyador gràfic, oblidant una mica els seus inicis com a seguidor de Moebius. La interpretació del color i el disseny d'espais i edificis o artefactes ens aporta una visió dura i pessimista d'un futur cada cop més proper.

Ah! Finalment voldria dir que he obviat expressament la vessant de guionista de Bilal, ja que la complexitat de les seves obres és massa farragosa, aconseguint els millors resultats quan col·labora amb algun altre guionista, com per exemple J.P. Dionnet, i també la seva vessant cineasta, ja que en els últims anys s'ha atrevit a realitzar un parell de films inspirats en obres seves, i ha col·laborat en diverses pel·lícules de ciència-ficció, els resultats de les quals no us el puc comentar perquè no els he vist.

a Sibèria i més enllà...

2005-08-18T23:37:00.000+02:00

Està bé, us ho devia. Aqui teniu el final de "Corto Maltese a Sibèria". (espero que els propietaris del copyright no s'enfadin massa...)

Les dones de Corto

2005-08-03T11:59:00.000+02:00

Sóc conscient que hi ha grans estudis del tema, així que només us en deixaré algunes de les meves impressions.

Corto és un personatge romàntic, de personalitat tremendament atractiva, gran intel·ligència i una elegància inusual. Està clar, doncs, que a les seves històries hi han d'aparèixer personatges femenins que hi tinguin una intensa relació. Però com a bon mariner, les seves relacions amb les dones no exigeixen lligams eterns ni fidelitats impossibles. No obstant, és absolutament honorable cap a elles i en moltes ocasions les relacions existents són més insinuades que evidents.

Aquestes dones no són, en cap cas, personatges vulgars i anodins. Elles mateixes són grandíssims personatges, plenes de característiques que les fan úniques, atractives més enllà de l'aspecte físic, amb valors evidents o endevinats. Unes dones meravelloses que mereixerien disposar d'espai propi perquè tenen grans històries per explicar. Fem un repàs molt breu de les principals:

- Pandora Groovesnore
Tot i que potser és la menys interessant des del punt de vista narratiu per la seva pròpia joventut que fa que encara estigui molt tendre en molts aspectes, esdevé un dels principals personatges de "La balada de la Mar Salada". Demostra una impressionant personalitat i empenta, cosa que fa preveure un futur brillant. L'enamorament amb Corto queda en suspès ... per quan sigui més gran. Ell la recordarà sovint, i s'entristirà finalment quan s'assabenta del seu casament amb un ric hereu.

- Bocca Dorada
Ah... l'encisadora sacerdotessa vudú, mestressa dels arcans que viu a la platja d'Itapoà, a prop de São Salvador de Bahia, té tants secrets amagats i tanta saviesa en la seva màgia i les seves paraules, que sempre ens recorda que el món no és només allò evident, allò visible. Implicada en la defensa de la llibertat, menant estratègies subtils, manipulant la voluntat dels homes, Bocca sembla no tenir edat. La seva aliança amb Corto Maltese va més enllà de la simple connexió d'interessos particulars. Tot queda en suspèns, tot és possible...

- Shangaï Li
Una de les Lanternes Rouges que encarreguen un treball a Corto, aquesta bellíssima xinesa es revela com una aventurera atractiva i formidable, que el protegeix i vigila al mateix temps. És tremendament noble i compromesa amb la seva causa d'alliberament nacional. Intervé en batalles, es converteix en una Matahari quan convé... sempre arriscant-se sense cap mena de por, disposada al sacrifici.
Cal destacar el cinematogràfic, encisador, epíleg de "Corto Maltese a Sibèria", però no us l'explicaré...(bé, potser algun dia el penjo aqui escanejat...)

- Esmeralda
Amb tota la seva esplendorosa sensualitat, Esmeralda és una prostituta que coneix Corto des que era petita. Ell hi acudeix a la recerca d'ajuda i ella li salva la vida. En realitat, sembla que Esmeralda és una agent al servei de Bocca Dorada, exercint d'espia i assassina quan és necessari. En destaca el tatuatge amb els 4 símbols de pòker que duu a la galta dreta.

- Louise Brookszowyc
El record d'aquesta bellíssima noia (inspirada -bé, calcada- de l'actriu Louise Brooks, la sensual Lulu de "La caixa de Pandora" de 1929 a qui Pratt va conèixer personalment) porta Corto a l'Argentina, on descobreix que va ser assassinada després d'arribar-hi a través d'una organització que controlava la prostitució polonesa a Buenos Aires. Després de rescatar Mania, la filla d'aquesta, i posar-la sota la protecció d'Esmeralda, segueix la pista dels seus assassins a la recerca de venjança. Mania serà, al capdavall, la mare de la Valentina de Guido Creppax. Fàcilment podríem deduir que Louise Brooks era la noia en qui pensava Corto quan té aquesta conversa:

Esmeralda: - Corto... Digue'm una cosa... has estat enamorat algun cop?... I si és així... de qui?
Corto Maltese: - Sí... va ser fa molt temps. Bona nit, Esmeralda.
Esmeralda: - No m'has dit qui és...
Corto Maltese: - El seu nom no et diria res. A reveure, Esmeralda.

- Morgana Bantam Dias dos Santos
Seguint amb les alumnes de Bocca Dorada, aquesta és la que més se li assembla, tot i que amb l'empenta afegida de la joventut. Ella no se n'està de demostrar una clara atracció pel cavaller de fortuna, tot i que la seva distància no li proporciona una bona resposta. Se l'ha definit com "un gran diable" del vudú brasiler, tot i que també és una rica financera juntament amb Bocca, i germanastra de Tristan Bantam, un jovenet diametralment oposat a ella.

- La Duquesa Marina Séminova
Es una ex-aristòcrata russa que fuig preservant els seus privilegis mitjançant altres mètodes: el poder de l'or rus supleix la desaparició dels drets nobiliaris. No obstant, conserva les seves maneres i armes de seducció que la fan encara més encisadora i... perillosa. Es morta per Rasputín, que no hi entén, de subtileses. Un mal final per a un gran personatge.

- Venexiana Stevenson
Una altra de les alumnes avantatjades de Bocca Dorada, de qui algun error la va separar, Venexiana és una aventurera en el més pur estil de les històries d'espies. Assassina sense escrúpols, vital, decidida i arrogant, apareix en diverses històries i diversos indrets a la recerca dels mateixos objectius que Corto, per la qual cosa entre ells necessàriament han de saltar espurnes. No obstant, l'atracció que sent pel nostre mariner, fa que li perdoni la vida en alguna ocasió. Un embaraç final la transforma en una dona més madura i responsable.

****************************************************************************

Bé, n'hi ha moltes altres, com Hipàtia, Banshee O'Dannan, Soledad Lokäart, Marianne, Rowena... però no us vull avorrir més. Només us volia transmetre que a les aventures de Corto hi ha molt més que l'acció per l'acció: la complexitat dels personatges i les seves relacions són tan importants com la pròpia història, i de vegades són la història. Insisteixo: llegiu-lo.

..oo0oo..
____________________________________________________________
Una traducció a l'espanyol, per si cal...

Soy consciente que hay grandes estudios sobre el tema, así que sólo os voy a dejar algunas de mis impresiones.

Corto es un personaje romántico, de personalidad tremendamente atractiva, gran inteligencia y una elegancia inusual. Está claro, pues, que en sus historias tienen que aparecer personajes femeninos que tengan una intensa relación con él. Pero como buen marino, sus relaciones con las mujeres no exigen lazos eternos ni fidelidades imposibles. No obstante, es absolutamente honorable hacia ellas y en muchas ocasiones las relaciones existentes son más insinuadas que evidentes.

Estas mujeres no son, en ningún caso, personajes vulgares y anodinos. Ellas mismas son grandísimos personajes, llenas de características que las hacen únicas, atractivas más allá del aspecto físico, con valores evidentes o adivinados. Unas mujeres maravillosas que merecerían disponer de espacio propio porque tienen grandes historias que explicar. Hagamos un repaso muy breve de las principales:

- Pandora Groovesnore
Aunque quizá es la menos interesante desde el punto de vista narrativo por su propia juventud que hace que aún sea muy tierna en muchos aspectos, se convierte en uno de los principales personajes de "La balada del Mar Salado". Demuestra una impresionante personalidad y empuje, cosa que hace prever un futuro brillante. El enamoramiento con Corto queda en suspenso... per cuando sea más mayor. Él la recordará a menudo, y se entristecerá finalmente cuando se entera de su boda con un rico heredero.

- Bocca Dorada
Ah... la sugestiva sacerdotisa vudú, maestra de los arcanos que vive en la playa de Itapoá, cerca de São Salvador de Bahia, tiene tantos secretos escondidos y tanta sabiduría en su magia y sus palabras, que siempre nos recuerda que el mundo no es sólo lo evidente, lo visible. Implicada en la defensa de la libertad, manejando estrategias sutiles, manipulando la voluntad de los hombres, Bocca parece no tener edad. Su alianza con Corto Maltese va más allá de la simple conexión de intereses particulares. Todo queda en suspenso, todo es posible...

- Shangaï Li
Una de las Linternas Rojas que encargan un trabajo a Corto, esta bellísima china se revela como una aventurera atractiva y formidable, que le protege y vigila al mismo tiempo. Es tremendamente noble y comprometida con su causa de liberación nacional. Interviene en batallas, se convierte en una Matahari cuando conviene... siempre arriesgandose sin ningún miedo, dispuesta al sacrificio.
Hay que destacar el cinematográfico, encantador, epílogo de "Corto Maltese en Siberia", pero no os lo explicaré...(bueno, talvez algún día lo cuelgo aquí escaneado...)

- Esmeralda
Con toda su esplendorosa sensualidad, Esmeralda es una prostituta que conoce a Corto desde que era pequeña. Él acude a ella en busca de ayuda y ella le salva la vida. En realidad, parece ser que Esmeralda es una agente al servicio de Bocca Dorada, ejerciendo de espía y asesina cuando es necesario. Destaca el tatuaje con los 4 símbolos de póker que lleva en la mejilla derecha.

- Louise Brookszowyc
El recuerdo de esta bellísima chica (inspirada -bien, calcada- de la actriz Louise Brooks, la sensual Lulú de "La caja de Pandora" de 1929 a quien Pratt conoció personalmente) lleva a Corto a Argentina, donde descubre que fue asesinada después de llegar a través de una organización que controlaba la prostitución polaca en Buenos Aires. Después de rescatar a Mania, la hija de esta, y dejarla bajo la protección de Esmeralda, sigue la pista de sus asesinos en busca de venganza. Mania será, de hecho, la madre de la Valentina de Guido Creppax. Fácilmente podríamos deducir que Louise Brookszowyc era la chica en quien pensaba Corto cuando tiene esta conversación:

Esmeralda: - Corto... Dime una cosa... ¿has estado enamorado alguna vez?... Y si es así... ¿de quién?
Corto Maltese: - Sí... fue hace mucho tiempo. Buenas noches, Esmeralda.
Esmeralda: - No me has dicho quién es...
Corto Maltese: - Su nombre no te diría nada. Hasta luego, Esmeralda.

- Morgana Bantam Dias dos Santos
Siguiendo con las alumnas de Bocca Dorada, esta es la que más se le parece, aunque con el ímpetu añadido de la juventud. Ella no se corta en demostrar una clara atracción por el caballero de fortuna, aunque su distancia no le proporciona una buena respuesta. Se la ha definido como "un gran diablo" del vudú brasileño, aunque también es una rica financiera junto con Bocca, y hermanastra de Tristan Bantam, un jovencito diametralmente opuesto a ella.

- La Duquesa Marina Séminova
Es una ex-aristócrata rusa que huye preservando sus privilegios aristocráticos mediante otros métodos: el poder del oro ruso suple la desaparición de los derechos nobiliarios. No obstante, conserva sus gestos y armas de seducción que la hacen todavía más encantadora y... peligrosa. Es asesinadaa por Rasputín, que no entiende de sutilezas. Un mal final para un gran personaje.

- Venexiana Stevenson
Otra de las alumnas avantajadas de Bocca Dorada, de quien algun error la separaró, Venexiana es una aventurera en el más puro estilo de las historias de espías. Asesina sin escrúpulos, vital, decidida y arrogante, aparece en diversas historias y diferentes lugares en busca de los mismos objectivos que Corto, per lo cual entre ellos necesariamente tienen que saltar chispas. No obstante, la atracción que siente por nuestro marinero, hace que le perdone la vida en alguna ocasión. Un embarazo final la transforma en una mujer más madura y responsable.

****************************************************************************

Bien, hay muchas otras, como Hipàtia, Banshee O'Dannan, Soledad Lokäart, Marianne, Rowena... pero no os quiero aburrir más. Sólo quería transmitir que en las aventuras de Corto hay mucho más que la acción por la acción: la complejidad de los personajes y sus relaciones son tan importantes como la propia historia, y en ocasiones son la historia. Insisto: leedlo.

Corto Maltese

2005-07-29T13:43:00.000+02:00

Ell és l’encarnació de l’aventura.

No tan sols això. És segurament el millor còmic que mai s’ha fet. Les seves històries són un compendi de la millor tradició aventurera i literatura de viatges, amanida amb grans dosis de filosofia, acció i fina ironia. Hi trobem contínuament intercanvis culturals on es fan presents els comuns denominadors que conformen la base de la pròpia humanitat, per sobre de les diferències circumstancials de lloc, cultura, raça o condició. Ens instrueixen sobre els rerefons dels grans conflictes de començament del segle XX, de les ambicions i debilitats pròpies de la condició humana, passant amb gran habilitat de la descripció de les grans estratègies geopolítiques de l’època al retrat íntim dels perfils de personatges absolutament diversos i les seves relacions.

Per qui no el conegui, Corto Maltese és un mariner, un caçador d’aventures que va allà on el destí l’empeny, de vegades per ajudar bons amics, de vegades per encàrrecs o somnis de tresors més o menys mítics. Pel camí, va deixant la seva emprempta en tothom qui el coneix, ja sigui amb l’establiment de fortes amistats o camaraderies, o bé despertant odis ferotges. No obstant, tots els personatges que hi aparèixen estan lluny de ser unidimensionals: podem comprendre sovint les raons més profundes de comportaments totalment maníacs, o bé copçarem sinistres ombres insinuades rera la més beatífica posta en escena.

Per la seva banda, Corto gaudeix d’una cultura excel·lent, aportant tot sovint referències literàries, històriques o filosòfiques molt ben documentades. No té cap por de ser irònic o d’enfrontar-se clarament a aquells en què detecta un abús cap el més dèbil, i sovint es troba involucrat en la defensa de causes perdudes, tot i que exterioritza una poca disposició a fer-ho.

El seu aspecte denota una gran elegància, un atractiu important recolzat per una personalitat ferma i serena. Transmet confiança i això el porta sempre a una nova aventura. Guardià o descobridor de secrets que han romàs tancats incontables segles, rodamón romàntic, heroi d’una altra època... molts són els qualificatius que se li han adreçat. D'origen complex i incert, el final de Corto Maltese és desconegut, o més ben dit, impossible. Ell no ens pot fallar mai.

Tot sovint s’ha argumentat que és l’alter-ego del propi Hugo Pratt, un aventurer universal ell mateix. Potser sí. En tot cas, és l’últim mite del còmic d’aventures mundial.

En fi: gaudiu-lo.

Oh, oh, Rasputin............

2005-07-21T13:16:00.000+02:00

El proper mes d’agost farà 10 anys que va morir Hugo Pratt. El gran mestre ens va deixar una obra exquisida que encara avui desferma passions entre els amants del còmic. Com que ja li vaig dedicar un post fa uns mesos, com a petit homenatge a aquest grandíssim creador ara voldria fer-li un humil recordatori tot revisant alguns dels seus principals personatges. Seran unes poques ratlles que intentaré que no desvirtuin la seva essència, sovint contradictòria, fosca i volgudament incompleta. Això vol dir que només els podeu interpretar en la vostra clau personal, projectant-hi allò que vosaltres temeu, desitgeu, somnieu, estimeu... Llegiu-lo.

Sempre s’ha dit de Rasputin que era l’alter-ego de Corto Maltese. Miraré de no repetir aquest tòpic, però no per això deixa de tenir la seva raó. Rasputín és un busca-vides (perdoneu el barbarisme), que vagareja pel món a la recerca de fortuna. A primer cop d’ull, sembla que aquesta fortuna és estrictament material: perseguint tresors perduts, o com a mercenari del millor postor, no deixa que ningú s’interposi entre ell i els seus interessos. Moltes vegades ens preguntem si sempre fracassa en el seu intent, perquè mai veiem que tingui una gran fortuna ni que visqui amb grans luxes o plaers.

Té un grau elevat de coneixements militars, i se’l pot trobar com a comandant d’un navili de guerra o com a instructor d’exercits de nova creació. Inicialment, però, era un oficial desertor de l’exercit zarista durant la guerra russo-japonesa. No té cap mirament a l’hora de ser expeditiu amb qui no s’ajusta a les seves necessitats: un tret o una ganivetada solen finalitzar el problema. I sense cap mena de remordiment.

No obstant, si gratem una mica veurem que no és únicament un guany material el que persegueix. Íntimament, se sent en moltes ocasions un desplaçat, un marginal a qui ningú vol. Sent, i pateix, la soledat d’aquells que només són respectats perquè són temuts, però que en realitat no tenen ningú que se’ls estimi.

I aquí és on entra Corto Maltese. Potser per una casualitat inicial inversemblant, reproduïda en nombroses retrobades en els llocs més curiosos i les situacions més diverses, els seus camins s’entrecreuen contínuament, i fins i tot es necessiten per portar a terme alguna de les seves aventures. Resputin sempre amenaça Corto amb un “un dia et mataré, Corto Maltese...”, acollit amb l’habitual serenor i escepticisme que aquesta fatxenderia es mereix. En realitat, Rasputin admira Corto, el necessita, l’enveja, el considera el seu únic amic... Un contrapunt essencial a l’idealisme de fons que rau en la figura de Corto.

*********************************************************

I ara, una traducció al castellà en honor del meu amic Car:

El próximo mes de agosto se cumplirán 10 años de la muerte de Hugo Pratt. El gran maestro nos dejó una obra exquisita que aún hoy despierta pasiones entre los amantes del cómic. Como ya le dediqué un post hace unos meses, como pequeño homenaje a este grandísimo creador ahora querría ofrecerle un humilde recuerdo revisando algunos de sus principales personajes. Serán unas pocas líneas que intentaré que no desvirtuen su esencia, a menudo contradictoria, oscura y voluntariamente incompleta. Esto quiere decir que sólo los podeis interpretar en vuestra clave personal, proyectando en ellos aquello que vosotros temeis, deseais, soñais, amais... Leedlo.

Siempre se ha dicho de Rasputin que era el alter-ego de Corto Maltese. Intentaré no repetir este tópico, pero no por ello deja de tener su razón. Rasputin es un buscavidas, que vaga por el mundo en busca de fortuna. A primera vista, parece que esta fortuna es estrictamente material: persiguiendo tresoros perdidos, o como mercenario del mejor postor, no deja que nadie se interponga entre él y sus intereses. Muchas veces nos preguntamos si siempre fracasa en su intento, porque nunca vemos que tenga una gran fortuna ni que viva con grandes lujos o placeres.

Tiene un grado elevado de conocimientos militares, y se le puede encontrar como comandante de un barco de guerra o como instructor de ejércitos de nueva creación. Inicialmente era un oficial desertor del ejército zarista durante la guerra ruso-japonesa. No tiene ningún escrúpulo a la hora de ser expeditivo con quien no se ajusta a sus necesidades: un tiro o una cuchillada suelen finalizar el problema. Y sin ningún tipo de remordimiento.

No obstante, si escarbamos un poco veremos que no es únicamente un beneficio material el que persigue. Íntimamente, se siente en muchas ocasiones un desplazado, un marginal a quien nadie quiere. Siente, y sufre, la soledad de aquellos que sólo son respetados porque son temidos, pero que en realidad no tienen a nadie que les quiera.

Y aquí es donde entra Corto Maltese. Quizá por una casualidad inicial poco creíble, reproducida en numerosos reencuentros en los lugares más curiosos y las situaciones más diversas, sus caminos se cruzan continuamente, e incluso se necesitan par llevar a cabo alguna de sus aventuras. Resputin siempre amenaza a Corto con un “un día te mataré, Corto Maltese...”, recibido con la habitual serenidad y excepticismo que esta brabuconada se merece. En realidad, Rasputin admira a Corto, le necesita, le envidia, le considera su único amigo... Un contrapunto esencial al idealismo de fondo que radica en la figura de Corto.

Estan bojos, aquests romans!!

2005-06-07T16:34:00.000+02:00

Deixem un moment el dramatisme! Riguem a cor què vols!

Cap repàs a la història del còmic mundial podria deixar de banda Astèrix i la seva colla. Tots ens hi hem passat hores i hores rient amb les seves aventures un xic folles i amb unes formes de pensar tant bàsiques que sorprenen per la seva contundència.

L'humor d'Astèrix es basa en uns elements molt ben combinats pel guionista René Goscinny:
- uns personatges molt especials, entranyables i amb defectes molt humans: un gras que només es considera un pèl plenet, un druïda assenyat enmig d'una colla de llampats, un cap de poblat que es considera un gran capdill, centurions i senadors maldestrament ambiciosos, pirates incompetents...
- els jocs de paraules omnipresents que fins i tot s'escolen en els propis noms de tots els personatges: Obèlix, Assegurançatotrix, Edatdepedrix...
- les situacions exagerades que recreen estereotips més o menys simpàtics, relacionades amb la forma de ser de cada poble o cultura.
- embolics reiterats, repetitius, que fan preveure les reaccions més forassenyades en cada moment: el pànic desfermat entre les legions romanes o els pirates quan veuen els gals, la perpètua baralla entre el ferrer i el peixeter, l'etern silenciar el bard...

No podria deixar de comentar els magnífics dibuixos d'Uderzo, que també es va fer càrrec dels guions després de la mort de Goscinny, executats amb una mestria pròpia dels dibuixants franco-belgues: línies ben marcades, amb gruixos diversos segons la seva importància dintre de la composició; caracteritzacions amables que són pràcticament caricaturesques, i que creen personatges reconeixibles en tot moment; ús del color molt senzill, sense extravagàncies ni experiments; eliminació de gairebé totes les ombres; escenaris simples, amb la sola aparició dels elements importants...

No obstant, hi ha elements de les històries d'Astèrix que també mereixen una petita reflexió: des del seu inici, el llogarret gal ha simbolitzat la resistència de la cultura i idiosincràsia pròpies davant l'uniformalisme tan actual en l'època de la globalització, reflexant d'alguna manera un cert xovinisme i tradicionalisme conservador; la tolerància i la força de l'amistat personal sempre vencen els perills o les temptacions més diverses, deixant-nos amb el bon gust de boca de finals eternament feliços; el repàs mitjançant incansables viatges a les cultures més diverses, començant per les europees, i seguint amb els indis americans o la Índia!, però que sempre porten implícita l'amistat, la comprensió, la cooperació i la complicitat entre pobles; la vehemència de les emocions de tots els personatges (l'ira, la vergonya, l'enamorament, l'enveja...) sembla més pròpia d'un tipus de personalitat italiana, mentre que paradoxalment els romans són força més assenyats... En realitat, els romans d'Astèrix crec que simbolitzen més l'imperialisme americà actual que l'Imperi Romà. De fet, la seva creació vé de 1959, una època en que la reconstrucció d'Europa després de la guerra encara era molt viva.

En fi, que hi ha moltíssims assajos publicats sobre aquesta grandíssima sèrie d'històries, per la qual cosa no us avorriré més.

Serà que sóc incapaç d'escriure de forma més lleugera i divertida quan analitzo un còmic?? Ni tan sols amb Astèrix?? Fés-t'ho mirar, Jordi...

Akira

2005-05-10T18:15:00.000+02:00

Sigui dit d'entrada que no m'agrada el Manga. Ni l'Anime, és clar. I no m'agrada des del més profund desconeixement. No segueixo les grans sagues èpiques o les petites obres artesanals que es publiquen en aquest món enorme, poderós i vital que és el Manga. I gran part del Manga actual li deu molt, moltíssim, a Akira.

Els qui em coneixen, saben que en una època de la meva vida vaig estar apassionat per Akira, l'obra cabdal del mestre Katsuhiro Otomo. I és que no sé si qualificar ben bé Akira com un manga. De fet, a banda de les cares dels personatges, l'estètica i ambientació és més propera a la tradició ci-fi occidental. No en va, va ser introduït per al públic europeu per un geni local, Jean Giraud (Moebius), amb qui guarda una gran similitud.

Akira és una obra immensa. D'una banda, hi apareixen una munió de personatges molt ben treballats, amb perfils diversos que es tradueixen en actuacions entrellaçades força interessants. Alguns són més convencionals, com Kaneda, Kai o el Coronel, però d'altres són més estimulants: Lady Miyako, el propi Akira i, sobretot, Tetsuo.

Tetsuo es va convertint, mica a mica, en l'eix de l'obra. Representa l'adolescent acomplexat, que només busca l'admiració i l'èxit entre els iguals, encara que pel camí ho hagi de destruir tot. És el personatge més complexe, amb moments de ràbia i moments de desesperació o solitud. La seva transformació progressiva va acompanyada d'una pèrdua d'autocontrol, amb la consecució d'un poder massa gran per ser encabit per un cos tan feble.

En el contingut de l'obra, iniciada el 1982 i composada per prop de 2000 pàgines, s'hi troben temes cabdals del pensament actual, treballats per la ciència-ficció més elaborada. La desestructuració social conseqüent a una post-apocalipsi parcial, de la que només en sobreviu la infantesa; el renaixement i poder de la religió, i el seu paper com a suministradora de sentit a la vida, de valors i de cohesió social; la infància perduda, utilitzada i menyspreada per un govern que li dóna l'esquena; la política com a corrupció extrema, incloent l'ús del terrorisme com a eina política; el bel·licisme nacionalista que reivindica el passat del Japó com a potència; el cientifisme i les seves conseqüències (dependències de substàncies psicotròpiques, recerca científica bàsicament militar, sub-urbanisme, etc.); la soledat i el buit personal que implica el poder; la desorientació de la joventut (perdó, l'adolescència), on els esquemes clàssics de valors no són vàlids; la falsa sensació de control que tenim sobre es forces de la natura, etc.

El plantejament és força innovador: cal destacar que el personatge que dóna nom a l'obra no apareix fins al volum 10! Això ens deixa sempre una gran quantitat de enigmes i sorpreses que s'aniran desvetllant en el transcurs de l'obra, amb un desenvolupament cíclicament apocalíptic que, pel meu gust, en ocasions surt una mica de mare. Tot i això, la trama és plenament lineal, amb referències progressives a un passat explicatiu del present, i amb diverses històries que discorren paral·leles, però que finalment s'aniran trobant.

Malgrat la seva extensió, l'obra no és, ni de bon tros, carregosa. El seu ritme trepidant, hereu dels corrents cinematogràfics més actuals, ens atrapa des de l'inici i ens fa demanar cada cop amb més insistència, la següent dosi d'Akira. La cultura oriental, en general, és una grandíssima explicadora d'històries, i això es deixa notar en aquesta obra. El ritme i l'acció dels personatges estan molt ben aconseguits, però el més impactants són les grans panoràmiques d'un Neo-Tòkio devastat i renascut en part. Descomunal.

Gràficament, Akira no té gaires rivals en la història del còmic. El treball d'Otomo és excel·lent, d'una perfecció en el traç increïble, amb uns personatges clars i de moviments i expressivitat efectius. L'ambientació és asfixiant i realitzada amb un treball de disseny arquitectònic enlluernador. L'enginyeria també es deixa veure de forma impactant en tot tipus d'aparells, motos i armes.

Si li hem de retreure alguna cosa a aquesta meravella d'Otomo són les excessives concessions que fa a un públic potencial (l'adolescent japonès) desitjós de consumir històries de motos superpotents, heroismes maniqueus, recerca identitària, violència extrema o afers romàntics més o menys previsibles.

Però això no desmereix una obra fonamental (gairebé m'atreviria a qualificar-la de clàssic) que situa el còmic en el graó que es mereix dins les arts gràfiques.

Llarga vida a Akira!

**********************************************

Quiero aclarar antes de comenzar que no me gusta el Manga. Ni el Anime, claro. Y no me gusta desde el más profundo desconocimiento. No sigolas grandes sagas épicas o las pequeñas obras artesanales que se publican en este mundo enorme, poderoso y vital que es el Manga. Y gran parte del Manga actual le debe mucho, muchísimo, a Akira.

Quienes me conocen saben que en una época de mi vida fui un apasionado por Akira, la obra calave del maestro Katsuhiro Otomo. Y la cuestión es que no sé muy bien si calificar a Akira como un manga. De hecho, aparte de los rostros de los personajes, la estética y la ambientación son más pròximas a la tradición ci-fi occidental. No en vano, fue introducido al público europeo por un genio local, Jean Giraud (Moebius), con la obra del cual guarda una gran similitud.

Akira es una obra inmensa. Por una parte, aparecen una gran cantidad de personajes muy bien trabajados, con perfiles diversos que se traducen en actuaciones entrelazadas bastante interesantes. Algunos son más convencionales o unidimensionales, como Kaneda, Kai o el Coronel, pero otros son más estimulantes: Lady Miyako, el propio Akira y, sobretodo, Tetsuo.

Tetsuo se va convirtiendo, poco a poco, en el eje de la obra. Representa al adolescente acomplejado, que sólo busca la admiración y el éxito entre los iguales, un éxito que para su gran amigo Kaneda es fácil, aunque por el camino lo tenga que destruir todo. Es el personaje más complejo, con momentos de rabia y momentos de desesperación o soledad. Su transformación progresiva va acompañada de una pérdida de autocontrol, con la consecución de un poder demasiado grande para ser contenido por un cuerpo tan débil.

En el contenido de la obra, iniciada en 1982 y compuesta por unas 2000 páginas, se incluyen temas clave del pensamiento actual, trabajados por la ciencia-ficción más elaborada. La desestructuración social consecuente a un post-apocalipsis parcial, al que sólo sobrevive la infancia; el renacimiento y poder de la religión, y su papel como a suministradora de sentido a la vida, de valores y de cohesión social; la infancia perdida, utilizada y menospreciada por un gobierno que le da la espalda; la política como corrupción extrema, incluyendo el uso del terrorismo como arma política; el belicismo nacionalista que reivindica el pasado de Japón como potencia mundial; el cientifismo y sus consecuencias (dependencias de substancias psicotrópicas, investigación científica básicamente militar, sub-urbanismo, etc.); la soledad y el vacío personal que implica el poder; la desorientación de la juventud (perdón, la adolescencia), donde los esquemas clásicos de valores no son válidos; la falsa sensación de control que tenemos sobre las fuerzas de la naturaleza, etc.

El planteamiento es bastante innovador: sólo hay que ver que el personaje que da nombre a la obra no aparece hasta el volumen 10! Esto nos deja siempre una gran cantidad de enigmas y sorpresas que se irán desvelando en el transcurso de la obra, con un desarrollo cíclicamente apocalíptico que, para mi gusto, en ocasiones se sale un poco de madre. Aún y así, la trama es plenamente lineal, con referencies progresivas a un pasado explicativo del presente, y con diversas historias que discurren paralelas, pero que finalmente se irán encontrando.

A pesar de su extensión, la obra no es, en absoluto, cargante o pesada. Su ritmo trepidante, heredero de las corrientes cinematográficas más actuales, nos atrapa desde el inicio y nos hace pedir cada vez con más insistencia, la siguiente dosis de Akira. La cultura oriental, en general, es una grandísima explicadora de historias, y esto se deja notar en esta obra. El ritmo y la acción de los personajes están muy bien conseguidos, pero lo más impactante son las grandes panorámicas de un Neo-Tokyo devastado y renacido en parte. Descomunal.

Gráficamente, Akira no tiene muchos rivales en la historia del cómic. El trabajo de Otomo es excelente, de una perfección en el trazo increiblemente madura, con unos personajes claros y de movimentos y expresividad efectivos. La ambientación es asfixiante y realizada con un trabajo de diseño arquitectónico deslumbrante. La ingeniería también se deja ver de forma impactante en todo tipo de aparatos, motos y armas.

Si le tenemos que criticar alguna cosa a esta meravilla de Otomo son las excesivas concesiones que hace a un público potencial (el adolescente japonés) deseoso de consumir historias de motos superpotentes, heroismos maniqueos, búsqueda identitaria, violencia extrema o líos románticos más o menos previsibles.

Pero ello no desmerece una obra fundamental (casi me atrevería a calificarla de clásico) que situa el cómic en el peldaño que se merece dentro de las artes gráficas.

Larga vida a Akira!

LA DÈCADA DAURADA

2005-05-05T11:42:00.000+02:00

(dedicat amb afecte al meu bon amic Carlos Sverdloff)

Hi va haver una època en què el còmic d’adults es llegia en les nombroses revistes mensuals que apareixien puntualment al kiosc. A mitjans dels 70 i primers dels 80, un gran editor va ser el que va crear i impulsar les millors d’aquestes revistes: Josep Toutain (1930-1997).

Tot i que els inicis de Toutain van ser com a dibuixant, va tenir la lucidesa de veure que hi havia autors molt millors que ell que calia promocionar. Per això va crear Selecciones Ilustradas, una agència que exportaria l’obra de joves autors espanyols a tot el món. En aquell local de Barcelona hi van començar gent com Carlos Giménez, Josep Ma. Beà, Luis Bermejo, Fernando Fernández, Adolf Usero, Pepe González, Alfons Font, Luis Bermejo, Esteban Maroto, Manfred Sommer, etc. Amb aquesta base va crear memorables revistes com Creepy (terror), 1984 (Ci-Fi), o Còmix Internacional, que posteriorment es van transformar en Zona84 o Cimoc. Les peripècies humanes d’aquest grup magnífic les va recrear Carlos Giménez en la seva obra “Los profesionales”.

En aquestes revistes, Toutain també ens va fer conèixer el treball d’alguns dels millors autors mundials, com Will Eisner, Alberto Breccia, Mike Kaluta, Sergio Toppi, Enki Bilal, Jeffrey Jones, Bruce Jones, Berni Wrightson... i la seva gran aposta personal: Richard Corben.

Seria impossible transmetre totes les vivències que conservo d’aquella època, totes les històries que em van fer vibrar, però us diré alguna cosa d’algun d’aquells autors de Toutain, sempre des de la meva visió personal i intransferible.

Fernando Fernández: va evolucionar des d’un dibuix clàssic, sense riscos, a una experimentació personal en la que treballava molt bé combinant el llapis i els colors de diverses tècniques. La seva obra més coneguda va ser la sensual “Zora y los hibernautas”, i va fer una aposta important en una adaptació fidel del Dràcula de Bram Stoker que no va resultar del tot reeixida.

Pepe González: com a dibuixant, segurament era el millor de tots els que hem esmentat. Encara conservo magnífics portafolis de retrats de Marilyn Monroe, James Dean o Humphrey Bogart. Com a còmic, el seu treball més reconegut va ser dotar d’una grandíssima càrrega eròtica a Vampirella. Ningú la va dibuixar com ell, ni tan sols el mestre Frazzetta.

Esteban Maroto: era el que va desenvolupar un estil més personal, amb l’ús d’ombres blanques, sense tintar, que li donaven a les seves composicions un aire modern. En ocasions, però, va abusar de l’ús de postures forçades que treien credibilitat a les històries.

Carlos Giménez: jo en destacaria molt més els seus guions que el dibuix, que progressivament s’ha anat simplificant en figures properes a la caricatura. La seva gran contribució ha estat en històries de gran compromís polític, com “Paracuellos”, de fons autobiogràfic.

Josep Ma. Beà: un altre que destacava molt més pels seus guions que per l’aspecte gràfic, tot i que havia estudiat dibuix i Belles Arts a Barcelona i Paris, i es defensava molt bé en l’ús de la tinta combinada amb l’aiguada. Però les seves històries contenien un humor delirant i surrealista que el feien especial i eclipsaven les seves dots artístiques.

Si seguissim recordant autors d’aquella època segurament n’hi hauria per fer-ne un llibre, i no és això, companys. Alguns d’ells es dediquen actualment a la il·lustració, d’altres a la publicitat, i d’altres no en tinc ni idea on són. Molt pocs segueixen fent còmics. Aquella manera de fer es va acabar quan va morir el món de les revistes, i només n’han sobreviscut els grans artistes, mentre que els artesans de les historietes, com aquests, ho han hagut de deixar.

Aaaiiii... nostàlgia...

**************************************************************************
Ho tradueixo a l'espanyol, per tal que tothom opini...

Hubo una época en que el cómic de adultos se leía en las numerosas revistas mensuales que aparecían puntualmente en el kiosco. A mediados de los 70 y principio de los 80, un gran editor fue quien creó e impulsó las mejores de entre estas revistas: Josep Toutain (1930-1997), al nivel de las grandes publicaciones francesas y americanas.

A pesar que los inicios de Toutain fueron como dibujante, tuvo la lucidez de ver que había autores mucho mejores que él a los que había que promocionar. Por eso fundó Selecciones Ilustradas, una agencia que exportaría la obra de jóvenes autores españoles a todo el mundo. En aquel local de Barcelona empezaron gente como Carlos Giménez, Josep Ma. Beà, Luis Bermejo, Fernando Fernández, Adolf Usero, Pepe González, Alfons Font, Luis Bermejo, Esteban Maroto, Manfred Sommer, etc. Y con esta base creó memorables revistas como Creepy (terror), 1984 (Ci-Fi), o Còmix Internacional, que posteriorment se transformaron en Zona84 o Cimoc. Las peripecias humanas de este grupo magnífico las recreó Carlos Giménez en su obra “Los profesionales”.

En estas revistas, Toutain también nos dio a conocer el trabajo de algunos de los mejores autores mundiales, como Will Eisner, Alberto Breccia, Mike Kaluta, Sergio Toppi, Enki Bilal, Jeffrey Jones, Bruce Jones, Berni Wrightson... y su gran apuesta personal: Richard Corben.

Sería imposible transmitir todas las vivencias que conservo de aquella época, todas las historias que me hcieron vibrar, pero os diré alguna cosa de alguno de aquellos autores de Toutain, siempre desde mi visión personal e intransferible.

Fernando Fernández: evolucionó desde un dibujo clásico, sin riesgos, a una experimentación personal en la que trabajaba muy bien combinando lápiz y los colores de diversas técnica. Su obra más conocida fue la sensual “Zora y los hibernautas”, e hizo una apuesta importante en una adaptación fiel del Drácula de Bram Stoker que no resultó el éxito pretendido.

Pepe González: como dibujante, seguramente era el mejor de todos los que hemos nombrado. Todavía conservo magníficos portafolios con retratos de Marilyn Monroe, James Dean o Humphrey Bogart. En cómic, su trabajo más reconocido fue dotar de una grandísima carga erótica a Vampirella. Nadie la va dibujó como él, ni tan sólo el maestro Frazzetta.

Esteban Maroto: fue quien desarrolló un estilo más personal, con el uso de sombras blancas, sin tintar, que le daban a sus composiciones un aire moderno. En ocasiones, no obstante, abusó del uso de posturas forzadas que restaban credibilidad a las historias.

Carlos Giménez: yo destacaría mucho más sus guiones que el dibujo, que progresivamente se fue simplificando en figuras próximas a la caricatura, pero muy efectistas y de gran expresividad. Su gran contribución ha estado en las historias de gran compromiso político, como “Paracuellos”, de fondo autobiográfico, aunque también hizo buenas incursiones en el género de la ciencia-ficción.

Josep Ma. Beà: otro gran autor que destacaba mucho más por sus guiones que por el aspecto gráfico, aunque se había formado en Belles Arts en Barcelona y Paris, y se defendía muy bien en el uso de la tinta combinada con la aguada. Pero sus historias contenían un humor delirante y surrealista que lo hacían especial y eclipsaban sus dotes artísticas.

Si siguiéramos recordando autores de aquella época seguramente tendríamos material para más de un libro, pero no se trata de esto, compañeros. Algunos de ellos se dedican actualmente a la ilustración, otros a la publicidad, y de otros no tengo ni idea de dónde están o lo que hacen. Muy pocos siguen dibujando cómics. Aquella forma de hacer se acabó cuando murió el mundo de las revistas, y sólo han sobrevivido a ellas los grandes artistas, mientras que los artesanos de las historietas, como estos, lo tuvieron que dejar.

Aaaiiii... nostalgia...

Un descans

2005-04-27T23:12:00.000+02:00

Com que us he fotut una pallissa impressionant abans, us deixo amb una magnífica il·lustració de John Byrne (sí, un dia li dedicaré un post) del vostre simpàtic veí Spiderman, encara que no és dels meus personatges preferits. ;P

Cliqueu-la per veure-la més gran.

Frank Miller, la força i l'acció

2005-04-25T12:38:00.000+02:00

Un dels autors més reconeguts en l’actual panorama del còmic mundial és Frank Miller. I, aprofitant la propera estrena de la pel·lícula “Sin City”, gràcies a la qual serà descobert per un públic encara més gran, us en faig cinc cèntims del que jo en penso.

Va començar molt aviat amb la reinvenció d’alguns clàssics superherois, tant de Marvel com de DC, privilegi només reservat als grans autors. Ja al 1979 va refer la imatge de Daredevil, i després vindrien Wolverine, Batman (no es pot perdre l’històric i inigualable “Batman: The Dark Knight Returns”) i Elektra, escrivint una de les sèries més definitives i reconegudes de tots els temps: “Elektra: Assassin”.

La seva afició per l’estètica japonesa, el ritme trepidant, les imatges impactants i la lluita sofisticada, també queda molt reflectida a Ronin, una sèrie que barreja l’ambientació moderna amb les clàssiques tècniques samurai. Totes, però, tenen el denominador comú de la violència freda i sagnant.

Frank Miller va tenir una gran decepció amb les grans editorials pel que feia al respecte dels drets creatius: aquestes van utilitzar personatges creats o reinventats per ell i els feren seguir trajectòries diferents de les que ell havia marcat, ja que eren propietàries dels drets d’autor. A partir d’aquí, Miller es convertí en un activista de la defensa de la propietat de l’obra d’autor, i s’instal·là en editorials més petites que li oferien llibertat creativa i respecte per la seva obra.

Al contrari que Hugo Pratt, Frank Miller no crea uns personatges que vagin a la recerca del món, hi viatgin, l’intentin comprendre i s’hi impliquin d’alguna manera. Els seus personatges construeixen (o destrueixen) el món on es mouen amb la seva pròpia vitalitat, enfrontant-lo directament i esquerdant-lo si cal. No l’observen, no es fan plantejaments profunds ni recerques de causes perdudes… Es mouen en uns estrets paràmetres maniqueus, atiats per motivacions primàries. Hi ha un patiment brutal, una depravació de vegades profunda enfrontada a codis d’honor medievals, però també una voluntat de triomf molt d’acord amb els clàssics cànons de les històries d’herois. No obstant, la seva creativitat i facilitat narrativa l’ha consolidat com a gran guionista, que ha estat interpretat també per altres dibuixants.

Però el gran valor de Miller recau en l’aspecte gràfic. Força i acció són transmeses d’una forma molt especial, amb un dinamisme insuperable. Els cossos en moviment destaquen gràcies a postures plenes d’energia i a un magistral treball del contrast extrem, amb l'ús d'ombres blanques, siluetes retallades contra fons simples i efectistes. El volum de l’espai queda centrat en aquesta dansa brutal i grotesca que omple tota l’acció. Sin City, segurament el millor còmic dels anys 90, és en aquest aspecte una obra mestra. La composició dels quadres és senzillament genial, i l’ús comptat del color, colors molt primaris, tremendament significatiu. En els últims treballs de Miller, el color de la témpera i l’oli també pren una consistència especial i apareix com un element narratiu més, elaborant uns conjunts pictòrics molt notables, no tan sols com a vinyetes de còmic, sinó com a il·lustracions en elles mateixes.

Un treball de 1998 mereix un comentari apart : 300. Amb aquest títol, Frank Miller va recrear un episodi històrico-llegendari que simbolitza tota la seva visió dels personatges en la història : la batalla del pas de les Termòpiles, on 300 espartans comandats per Leònides enfronten l’exercit d’un milió de perses que pretenen envair terres gregues. Tot sabent que el seu tràgic destí està decidit, l’heroisme i l’honor prenen un paper preponderant en les motivacions d’aquests guerrers, enfrontant-se així al fat i a la superioritat de la massa sense valors, poruca i poc definida. Queden per a la història del còmic unes planxes grans que descriuen la força col·lectiva en moviments plens de plasticitat i energia. És Miller en el seu millor moment.

******************************************

I ara, sense que serveixi de precedent (hehe) farem una traducció a l'espanyol, sol·licitada pel meu estimat públic...

Uno de los autores más reconocidos en el panorama actual del cómic mundial es Frank Miller. Y, aprovechando el próximo estreno de la película “Sin City”, gracias a la cual será descubierto por un público aún mayor, os explico en pocas palabras lo que pienso de su obra.

Empezó muy pronto con la reinvención de algunos clásicos superhéroes, tanto de Marvel como de DC, privilegio sólo reservado a los grandes autores. Ya en 1979 rehizo la imagen de Daredevil, y después vendrían Wolverine, Batman (no se puede perder el histórico e inigualable “Batman: The Dark Knight Returns”) y Elektra, escriviendo una de les series más definitivas y reconocidas de todos los tiempos: “Elektra: Assassin”. Su afición por la estética japonesa, el ritmo trepidante, las imágenes impactantes y la lucha sofisticada, también queda muy reflejada en Ronin, una serie que mezcla la ambientación moderna con las clásicas técnicas samurai. Todas, no obstante, tienen el denominador común de la violencia fría y sanguinaria.

Frank Miller tuvo una gran decepción con las grandes editoriales en lo que respecta a los derechos creativos: estas utilizaron personajes creados o reinventados per él y les harían seguir trayectorias diferentes de las que él había marcado, ya que eran propietarias de los derechos de autor. A partir de aquí, Miller se convirtió en un activista de la defensa de la propiedad de la obra de autor, y se instaló en editoriales más pequeñas que le ofrecían libertad creativa y respeto por su obra.

Al contrario que Hugo Pratt, Frank Miller no crea unos personajes que vayan en busca del mundo, que viajen por él, lo intenten comprender y se impliquen en sus problemas de alguna forma. Sus personajes construyen (o destruyen) el mundo en que se mueven con su propia vitalidad, enfrentándolo directamente y agrietándolo si es necesario. No lo observan, no se hacen planteamientos profundos ni búsquedas de causas perdidas… Se mueven en unos estrechos parámetros maniqueos, impulsados por motivaciones primarias. Hay un sufrimiento brutal, una depravación a veces profunda enfrentada a códigos de honor medievales, pero también una voluntad de triunfo muy acorde con los clásicos cánones de las historias de héroes. No obstante, su creatividad y facilidad narrativa le ha consolidado com gran guionista, que ha sido interpretado también por otros dibujantes.

Pero el gran valor de Miller recae en el aspecto gráfico. Fuerza y acción son transmitidas de una forma muy especial, con un dinamismo insuperable. Los cuerpos en movimento destacan gracias a posturas llenas de energía y a un magistral trabajo del contraste extremo, usando sombras blanques, siluetes retallades contra fondos simples y efectistas. El volumen del espacio queda centrado en esta danza brutal y grotesca que llena toda la acción. Sin City, seguramente el mejor cómic de los años 90, es en este aspecto una obra maestra. La composición de los cuadros es sencillamente genial, y el uso contado del color, colores muy primarios, tremendamente significativo. En los últimos trabajos de Miller, el color de la témpera y el óleo también toma una consistencia especial y aparece como un elemento narrativo más, elaborando unos conjuntos pictóricos muy notables, no sólo como viñetas de cómic, sino como ilustraciones en ellas mismas.

Un trabajo de 1998 merece un comentario aparte : 300. Con este título, Frank Miller recreó un episodio histórico-legendario que simboliza toda su visión de los personajes en la historia : la batalla del paso de las Termópilas, donde 300 espartanos comandados por Leónidas se enfrentan al ejército de un millón de persas que pretenden invadir tierras griegas. Sabiendo que su trágico destino está decidido, el heroismo y el honor toman un papel preponderante en las motivaciones de estos guerreros, enfrentándose así al destino y a la superioridad de la masa sin valores, temerosa y poco definida. Quedan para la historia del cómic unas planchas grandes que describen la fuerza colectiva en movimentos llenos de plasticidad i energía. Es Miller en su mejor momento.

Comencem... amb Hugo Pratt

2005-04-15T23:07:00.000+02:00

Acabo de llegir "El mar de oro", l'última publicació que Norma ha tret de l'inefable Corto Maltés. Això em dóna peu a escriure alguna cosa d'aquest personatge i el seu creador.

Hugo Pratt era en realitat un personatge tan interessant com els que ell va crear. La seva vida va ser una aventura constant i els seus delers es reflecteixen fidelment en les històries que ens va deixar. Ja sigui en guerres antigues o modernes, en recerques una mica llunàtiques o simplement en aquells camins insospitats on la vida ens mena de vegades, els seus personatges són alguna cosa més que atrafegats individus. Els seus plantejaments polítics i filosòfics són molts de cops impactants, semblen fora de lloc en un món convuls i desagraït. Hi ha quelcom de quixotesc en ells.

El dibuix d'Hugo Pratt sol ser directe, resolt amb ràpids cops de pinzell que marquen taques i línies senzilles, poc elaborades, però on hi intuïm el caràcter principal de cada personatge. Tot i que amb el temps va millorar notablement la qualitat del dibuix, els personatges mostren un escàs moviment però estan perfectament ubicats en un espai ràpidament definit. És notable la seva visió dels espais grans, amplis, emmarcats en l'horitzó.

No obstant, com podeu intuir, el principal de l'obra de Pratt són les històries. Narrador com n'hi ha pocs, la trama principal sol ser símplement un episodi breu d'una altra molt més ampla que tan sols s'intueix, i els lligams que tot sovint ens apareixen amb altres històries, o la insinuació de relacions fora de quadre, formen un conjunt tremendament encisador. Tot i això, hi ha un ritme continuat i ben estructurat, i la història principal en si té sempre prou valor per deixar-nos satisfets i alhora desitjar-ne més.

El seu personatge més conegut és, sense dubte, Corto Maltès, però té tanta importància per si mateix, que un altra dia li dedicarem un comentari a ell sol, ok?

De què va, això?

2005-04-15T18:40:00.000+02:00

Hola,
Us vull oferir la meva versió sobre el món del còmic. Evidentment, no sobre tot el món del còmic, sinó solament del meu món del còmic.
Intentaré transmetre la impressió que m'han fet (i encara em fan) els principals autors i les seves obres que han passat per les meves mans.
Segurament me'n deixaré molts, perquè aquesta és una afició molt antiga i, si hagués de guardar tot allò que he llegit, necessitaria una biblioteca més gran que la Biblioteca Nacional (també exagero, de vegades).
En fi, si teniu les vostres opinions, estiguin d'acord o no amb les meves, deixeu-les aquí.
Gràcies per la vostra visita.